1) La jornada del passat 1 d’octubre va marcar un punt d’inflexió en el procés iniciat l’any 2012. Malgrat la repressió, abans i durant el dia, el referèndum es va poder dur a terme, fruit de l’esforç i la mobilització popular. La brutalitat policial viscuda ha generat una crisi política sense precedents. L’autoorganització dels dies previs a l’1 d’Octubre ha estat decisiva per arribar fins al final i mantenir els col·legis oberts durant la jornada. Sense l’esforç popular sorgit des de baix no s’hagués pogut arribar tant lluny. En aquests moments decisius la mobilització social al carrer és imprescindible, per això és necessari mantenir i aprofundir els espais generats aquesta setmana entorn a la defensa del Referèndum. La gran resposta social que ha tingut la vaga general d’aquest 3 d’octubre, en contra de la repressió de l’Estat i a favor d’obeir el mandat popular sorgit de l’1 d’Octubre, ha estat un pas més en una dinàmica que cal aprofundir i sostenir en el temps. Entrem en una fase de confrontació sostinguda on la resposta social serà decisiva.
2) Tot i les limitacions òbvies degut a la repressió, el resultat final del referèndum és clar i d’ell se’n deriva un mandat polític inequívoc i democràticament legítim. Les institucions catalanes, el govern de la Generalitat i el Parlament, ara han d’obeir a la votació popular de l’1 d’Octubre, tal i com es van comprometre a fer. Això implica proclamar ara la República Catalana independent i iniciar l’obertura d’un procés constituent. Cal intentar fer-ho de manera que l’aliança entre independentistes i forces rupturistes democràtiques que s’ha forjat arran de la repressió contra el referèndum es pugui mantenir. Per això és necessari un esforç polític d’empatia i generositat i tenir la voluntat que els següents passos es puguin fer conjuntament entre totes les que van estar compromeses amb l’1 d’Octubre i el seu èxit.
3) Totes aquelles persones i organitzacions polítiques o socials favorables a un canvi polític i contraris al Règim de 1978, tinguin la independència com a objectiu o defensin un horitzó plurinacional de lliure confederació, haurien de donar suport a l’aplicació del mandat popular sorgit l’1 d’Octubre, i defensar la proclamació de la República Catalana i l’obertura d’un procés constituent. És només des de la plena sobirania es poden teixir relacions (con)federals amb la resta de pobles de l’Estat. El què està en joc ara és una ruptura institucional democràtica que obri noves possibilitats de futur.
4) La posada en marxa d’un procés constituent és un objectiu estratègic per a les forces rupturistes i contràries a les polítiques d’austeritat que han d’intervenir-hi activament i disputar l’hegemonia a les forces neoliberals o social-liberals per tal de provocar un desplaçament cap a l’esquerra del centre de gravetat de la política catalana i del procés sobiranista en marxa.
5) El desenllaç de la situació política a Catalunya no depèn només del que succeeix a Catalunya sinó també del què passa al conjunt de l’Estat espanyol. Si el PP, amb el suport de tot l’aparell de l’Estat, considera que una política de mà dura no el perjudica, o fins i tot que el beneficia, fora de Catalunya, seguirà per aquesta línia. Ara més que mai cal buscar, des de la sobirania dels moviments i organitzacions catalanes, aliances amb els moviments democràtics i rupturistes d’arreu de l’Estat per evitar que el moviment català quedi aïllat. La recerca de solidaritats és l’altra cara de la unilateralitat. El punt de trobada és la defensa dels drets democràtics front a una involució autoritària que si triomfa Catalunya tindrà conseqüències a tot l’Estat, i la lluita contra un enemic comú, el Règim de 1978 front al qual cal teixir complicitats i aliances.