1. Les darreres setmanes hem viscut les mobilitzacions més grans des de la transició a Catalunya. La dinàmica d’auto-organització generada al voltant de la defensa dels col·legis electorals, així com la jornada de vaga general del passat dia 3 han deixat una base organitzada que va més enllà de la tradicional independentista. Aquesta base va fer possible el referèndum, va fer front a la repressió política i policial exercint la desobediència civil massiva i va parar el país defensant-ne la sobirania. És des d’aquesta base de la societat organitzada i amb voluntat d’eixamplar-la que podem abordar els reptes que tenim per endavant.
2. La resposta del règim a la crisi més forta des de la Transició ha sigut impunitat i negacionisme per la brutalitat policial, llenguatge bel·licista i solucions de caràcter repressiu. Un clima que ha normalitzat i estimulat expressions i manifestacions feixistes i nostàlgies franquistes a Catalunya i sobre tot arreu de l’Estat. El gir reaccionari del règim en el seu conjunt cerca suturar la crisi que patia, triturant drets i llibertats fonamentals. Un gir que atempta contra la població de Catalunya, però també la de tot l’Estat. Un gir reaccionari que ha trobat la complicitat de Ciudadanos i un PSOE disciplinat. Les forces democràtiques del conjunt de l’Estat espanyol, amb la implicació del sobiranisme català, s’han de rearmar d’un horitzó de processos constituents que permeti donar resposta als neguits de les classes populars, trencar l’aïllament de Catalunya i recuperar els carrers i la iniciativa política.
3. La independència fàcil que havien promès els partits del Govern i les entitats independentistes s’ha demostrat esgotada pels esdeveniments. La cultura política de delegació en el Govern ha fet que les estructures d’organització popular es desenvolupessin en el temps de descompte. L’intent d’esquivar el xoc amb l’Estat amb «la desconnexió legal» o el pas «de la llei a la llei» havia esquilmat al sobiranisme un debat profund sobre la desobediència civil massiva com a eina per avançar cap a l’autodeterminació, els seus costos i el tipus d’eines organitzatives i materials necessàries per sostenir-la. A corre-cuita, els Comitès en Defensa del Referèndum i altres espais intenten preparar-se per situacions on la solidaritat popular serà clau si volem que el bloc sobiranista venci la por i les dificultats materials. Impulsar l’autoorganització i coordinar els espais de base ha de ser una prioritat per l’anticapitalisme, igual que mantenir la unitat d’acció.
4. Els darrers dies l’executiu espanyol, en conxorxa amb els grans mitjans del règim, ha amenaçat amb l’aplicació del 155 i mesures d’excepcionalitat. També el capital ha amenaçat amb canvis de les seus socials de grans empreses i bancs com Gas Natural, CaixaBank o Banc Sabadell, entre d’altres. 6 de les 7 empreses «catalanes» de l’IBEX han aplicat aquesta mesura sense efectes pràctics i que només pretén fer pressió política. Les privatitzacions i externalitzacions fruit dels governs de Convergència han debilitat el sector públic per fer-hi front. A més, la manca de previsió d’un escenari de conflicte amb l’oligarquia ha evitat implementar mecanismes d’autogovern i de control econòmic. Mecanismes que haurien permès el desenvolupament d’un teixit econòmic públic que, combinat amb l’economia social i solidària, fos prou fort per afrontar les amenaces d’ofegament econòmic i evitar la sensació d’angoixa de la gent. És a dir, les suposades «estructures d’Estat» utilitzades per fer callar les crítiques a les polítiques neoliberals de la Generalitat no s’han desenvolupat pràcticament res del 2012 cap aquí.
5. El silenci de la comunitat internacional, amb comptades excepcions, i particularment la crida a tornar a l’ordre constitucional de la Unió Europea es suma als obstacles per a que es reconegui la voluntat de les catalanes i catalans. L’Europa fortalesa té els seus propis interessos amb l’Estat Espanyol i el seu capital, com els tenia amb el capital grec enfrontat a la voluntat del poble hel·lè expressada en referèndum. Front l’Europa del capital, hem de buscar solidaritat en els pobles que pateixen el gir xenòfob i autoritari. La voluntat de canvi catalana ha de trobar-se amb els anhels d’una sortida de la crisi favorable a les de baix i internacionalista arreu d’Europa. Tot intent transformador necessita trencar l’aïllament i contagiar-se més enllà de les seves fronteres.
6. El Govern català va decidir fer una auto-suspensió de la Declaració que emparava que «Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república». Tal i com vam manifestar en un comunicat anterior consideràvem que els resultats del referèndum, amb un 43% de participació, eren legítims i donaven un mandat democràtic. Un mandat que s’havia de llegir amb intel·ligència i continuar aprofundint el bloc expressat el 3-O que anava molt més enllà de l’independentista. El problema de la decisió del Govern no ha estat esquivar una Declaració d’Independència que no es podia materialitzar immediatament, sinó que ha provocat una profunda desorientació i desmotivació entre les qui van fer possible l’1-O. A més, a diferència del 1 i el 3 d’octubre el paper reservat per a la base social del sobiranisme era de meres espectadores, no ens podem permetre tornar als despatxos i l’opacitat. Considerem que calia avançar amb una proposta que mantingués la unitat del bloc democràtic i no ho fies tot a la repressió de l’Estat: proclamar la República i obrir un procés constituent.
7. Un procés constituent popular i radicalment democràtic pot donar sortida a aquesta situació i retornar la iniciativa als carrers i a la mobilització popular. Un procés que constitueixi la república catalana, sense tancar-ne una possible relació confederada amb la resta de pobles de l’Estat. Una sortida política que no envii a casa la base social organitzada entorn al referèndum, sinó que permeti continuar eixamplant-la. Per eixamplar-la és necessari una política específica cap aquells sectors populars que s’han mantingut fora de l’independentisme i/o tenen menys identificació amb el catalanisme. Un procés vinculant on les qui vam posar el cos l’1 d’octubre puguem decidir quina República volem. El protagonisme del sindicalisme i els moviments socials que van preveure la repressió de l’1 d’octubre i posar sobre la taula la vaga general del 3 d’octubre com a resposta serà clau. Les aportacions del feminisme i l’economia social i solidària a aquest poder constituent han de permetre desbordar qualsevol via repressiva de l’Estat i també qualsevol intent de fre del procés d’autodeterminació i pacte entre elits polítiques. La independència fàcil s’ha topat amb què suposa una ruptura amb l’Estat. Necessitem un procés constituent no per redactar una mera Constitució, sinó per generar una nova institucionalitat que emani de l’autoorganització popular i que sigui capaç de garantir les necessitats de les classes populars en el conflicte contra l’Estat espanyol.