[Comunicat d’Anticapitalistes Barcelona]
1. Les eleccions municipals de 2023 es duran a terme enmig del clima de normalització política que caracteritza el cicle actual. Arreu de Catalunya i de l’Estat Espanyol l’espai ampli per una política rupturista és tancat i l’ordre s’ha restablert. Ara bé, l’estabilitat política contrasta amb l’encadenament de crisis socials i econòmiques: mentre es recompon la política de la moderació, l’empobriment de les classes populars no s’atura. Els lloguers no paren de pujar; la inflació -particularment la dels aliments i l’energia- s’ha disparat i els sous queden enrere. Barcelona no és una excepció a aquesta olla de pressió.
2. El model de ciutat basat en el turisme, l’economia de congressos, les finances i l’especulació immobiliària és el que regeix Barcelona des de fa més de trenta anys. La ciutat s’ha especialitzat a atreure capital internacional per mitjà de reorientar tot el teixit comercial i urbà, generar baixos salaris i expulsar les veïnes dels seus barris. Fins i tot després del sotrac internacional més important del segle, després de la pandèmia, el mantra econòmic de la marca Barcelona ha guiat la recuperació.
3. La ciutat està dominada per forces amb més poder que cap institució i que no es presenten a cap elecció. Tot i això, l’Ajuntament de Barcelona, com a part de l’Estat i gestor d’un pressupost bastant considerable, té un pes que no és gens menyspreable. Es percep (no sempre amb raó) com a responsable de molts factors que afecten la vida quotidiana i les opcions vitals de la població, i bona part de les demandes socials s’hi adrecen. Malgrat les competències limitades, qui governa el municipi, i com ho fa, no és pas un tema fútil.
4. Les dues darreres legislatures els governs liderats per Barcelona En Comú han impulsat un augment de la despesa social i mesures progressives en matèria d’habitatge, serveis socials, urbanisme o mobilitat. Algunes de les seves polítiques han suposat avenços importants respecte de mandats anteriors de Trias i també del PSC i ICV. En diverses ocasions, el govern ha arribat a xocar amb lobbies, l’oligopoli energètic o fons voltor, que han fet servir totes les eines al seu abast per torpedinar les polítiques més agosarades i imposar els seus privilegis.
5. Tanmateix, les mesures positives han quedat sistemàticament diluïdes per les tendències dominants de la ciutat davant l’evolució dels Comuns a posicions cada vegada més possibilistes. El xantatge de seguir atraient capital a la ciutat ha imposat, per exemple, el compromís de mantenir el Mobile World Congress, allargar la concessió de La Fira o apostar per macroesdeveniments com la Copa Amèrica. També s’han mantingut la majoria de les externalitzacions de serveis públics municipals. No s’ha acabat amb un model de gestió que condemna milers de treballadores a la precarietat i impossibilita donar resposta a les necessitats socials.
6. Malgrat que Barcelona en Comú ha liderat el govern de la ciutat durant vuit anys el model de la ciutat-negoci s’ha seguit imposant. Els Comuns van néixer com una impugnació a la marca Barcelona, però progressivament han quedat assimilats a la política de gestió. Confiats en la seva capacitat de govern, Barcelona en Comú va desestimar la via del conflicte i de l’autoorganització per fer valdre el seu programa fundacional. Avui, l’aspiració dels Comuns ja no és posar fi al patró de la ciutat-negoci, sinó contenir-ne els excessos i repartir els excedents de forma més equitativa.
7. Tota l’orientació s’ha subordinat a assegurar el govern amb una aliança preferent amb el PSC, un partit estretament lligat als poder fàctics de la ciutat i artífex de la marca Barcelona. El 2019 els Comuns van tancar un acord que els permetia conservar l’alcaldia i durant la legislatura s’han dedicat a treballar les “seves” àrees, concedint al PSC llibertat per treballar “les seves” (economia, turisme, seguretat, comerç) a la seva manera, sense plantar-li gaire oposició ni dins ni fora del consistori. Aquesta mateixa política d’aliances, subordinada al socialiberalisme, s’ha reproduït al Parlament i al Congrés. D’aquesta manera, ha funcionat una mena de “tripartit” progressista que assegura la governabilitat i va minvant els límits del que es considera “possible”.
8. Per la seva banda, les dretes en tot el seu ventall polític s’abanderen amb la «seguretat» ciutadana. La seva política no és nova, sinó que aprofiten les situacions de pobresa i precarietat per engreixar el racisme i el classisme. L’única resposta que coneixen per a la crisi social és la política securitària. Alimenten els interessos particularistes i individualistes de sectors benestants i mitjans de la població per atiar-los contra el consistori i contra els sectors populars més castigats per la crisi. En el fons, es tracta d’una versió agressiva d’assegurar el model de ciutat-negoci: arrasar les capes populars, eliminar els usos socials de l’espai públic i regalar el municipi als lobbies, rendistes, especuladors i explotadors sense contencions.
9. Encara que ja no desafiïn l’arrel del seu domini, els poders fàctics de la ciutat continuen veient Barcelona En Comú com a intrusos i els volen fora del govern de l’Ajuntament. El retorn de Trias a la primera fila de la política municipal i la possibilitat d’una aliança sociovergent condensen l’aposta de les elits per un govern completament al servei dels negocis i que no destorbi gens. Amb l’impuls dels mitjans de comunicació dominants, pretenen aprofitar el desgast dels Comuns per desmuntar els tímids avenços que s’han aconseguit. En canvi, el que necessitem la classe treballadora barcelonina és superar els límits de la seva estratègia conciliadora.
10. Som conscients de l’amenaça de les dretes i del risc d’un retrocés, però sabem que no podem fiar la defensa i conquesta dels nostres drets únicament a l’acció de govern. Els reptes van més enllà: cal imposar una altra correlació de forces a la ciutat. Necessitem estimular la participació activa en els moviments socials i els sindicats, enfortir la seva autoorganització i independència, i incrementar la consciència política de sectors de la població com més amplis millor. Liquidar el model de ciutat-negoci al servei del capital que arrasa els nostres barris i les nostres condicions de vida necessita una força social i política que encara està per construir. Una força capaç d’enfrontar-se a lobbies, rendistes, especuladors i explotadors. Per modest que sembli, alimentar cada conflicte social, sindical i polític – governi qui governi – és el camí.
11. Per una estratègia com aquesta, orientada al conflicte i la ruptura, el vot no és l’element central ni el més important – de fet, no s’ha d’oblidar que un percentatge important de la població de Barcelona no pot votar pel racisme institucional -, però sí que ha de ser coherent. Per impulsar les lluites és positiu comptar amb una esquerra al consistori que no escamotegi el conflicte amb els diferents representants del capital, des dels partits puntals del sistema fins als potents grups de pressió que defensen els seus interessos particulars. Una esquerra que no cregui en la ficció que es pot “governar per tothom”, que acaba volent dir governar pels privilegiats de sempre.
12. En aquestes eleccions municipals de Barcelona, Anticapitalistes no participem en cap candidatura. No ha estat possible articular el projecte que considerem necessari: una força radical i àmplia, que compti amb diferents actors de l’anticapitalisme, que suposi un salt qualitatiu per interpel·lar les lluitadores de la ciutat orfes de referència politicoelectoral i que pensi en la continuïtat després del 28M. La CUP, que pel seu pes polític hauria de tenir un paper clau per un projecte d’aquestes característiques, ha apostat per una candidatura més aviat continuista i autocentrada en el seu espai tradicional, sense obrir-se a nous sectors. De totes maneres, una representació de la CUP al proper ple municipal seria una bona notícia per a Anticapitalistes i l’estratègia de lluita que defensem i, per tant, considerem que és el vot més coherent el proper 28M.