[Comissió d’Educació d’Anticapitalistes] El final d’un curs històric per a l’educació pública catalana ens planteja un escenari decisiu que pot condicionar el futur de tota una generació que ha sacsejat la democràcia interna de molts centres i ha viscut, amb aquest cicle de mobilitzacions, un aprenentatge accelerat. Per tant, cal analitzar el camí a seguir davant la resposta del departament:
- En primer lloc, hem de ser conscients que qualsevol tipus de decisió ha de ser del conjunt del col·lectiu no només amb una part negociadora. Hem de posar a l’abast de tothom una consulta que promogui la participació i el debat amb el temps necessari i que ha de ser avalada per la unitat sindical.
- En segon lloc, correm el risc que només una part plantegi la vaga indefinida com l’única sortida per a guanyar. L’experiència del País Valencià suposa un exemple d’aposta en aquesta línia. Hem d’estar atentes al procés que es duu a terme i a la capacitat de mantenir el pols des de la unitat. Si volem escalar el conflicte, hem de construir més respostes que una vaga indefinida que no tingui garantit un seguiment de la majoria del col·lectiu. Necessitem aconseguir petites victòries que permetin estrendre el conflicte i ampliar la base organitzada, si cal, posant el focus en el curs vinent, preparant una tardor calenta que ens permeti ampliar l’organització.
Per implicar més companyes, recordem el que assenyalàvem a les reflexions de fa un parell de mesos: cal seguir enfortint les assemblees de centre i de zona com a espais primaris de politització i d’organització, i sotmetre a debat el rumb que hem de seguir.
En últim lloc, hem de seguir aprofundint en el model que ens ha permès arribar a la situació actual, amb bona part del col·lectiu organitzat. La interiorització i el canvi de paradigma sindical han donat alguns fruits que no haurien de ser considerats com una fase etapista ni com una eina conjuntural, sinó com la via per seguir organitzant-nos per dignificar l’educació.
