[Comunicat de la Comissió d’Educació d’Anticapitalistes] En un context marcat per anys de retrocessos socials, lògiques mercantilitzadores i creixent autoritarisme polític, el cicle desencadenat a Catalunya durant el curs 2025-2026 ha desembocat en mobilitzacions històriques per part de la comunitat educativa, que ha sigut capaç de mobilitzar arreu del territori i aconseguir un seguit de concessions –parcials però significatives. Aquest cicle no s’acaba amb elles, tot el contrari: ha de ser el punt de partida per seguir avançant i conquerir victòries sostingudes per una nova generació militant en l’àmbit educatiu.
Les mobilitzacions d’enguany s’ha basat en un seguit de factors cabdals que no es poden perdre de vista per poder continuar: recollir la força d’experiències recents com la lluita de les interines o la reducció de la jornada lectiva en les vagues contra l’autoritarisme de Cambray; la feina de la campanya Dignifiquem la nostra professió amb un treball de dos anys de consultes i entrevistes; la constatació dels límits de la lògica unitària i el valor de la unitat dels sindicats combatius; el paper fonamental de les assemblees de centre; un procediment democràtic de consulta amb el conjunt de les plantilles sobre les reivindicacions; i l’enfocament sòcio-polític de les vagues, que ha desenvolupat una estratègia conscient de conquesta del suport d’una majoria de l’opinió pública i d’economia d’esforços de les vaguistes.
El preacord que s’ha assolit i que se sotmetrà a debat als centres i a consulta telemàtica a tota la plantilla s’ha basat en una estratègia negociadora amb l’objectiu d’arrencar totes les concessions possibles abans de final de curs, blindant algunes victòries per a seguir avançant posicions. Aquests avenços òbviament giren entorn a propostes concretes de les quals destaquem:
- L’increment del 30% del complement específic en 3 anys i ara s’hi afegeix un nou complement autonòmic de fins a 173€. Arribant als 385€ mensuals bruts a primària i 390€ mensuals bruts a secundària.
- Reconeixement i pagament del deute dels estadis en 5 anys.
- Passar de 200 a 6.413 dotacions per la inclusiva.
Pel que fa a les demandes pendents, n’hi ha algunes que és urgent mantenir en primer pla en les futures mobilitzacions, entenent que eren claus en el cicle actual i no han estat assolides: la millora de les ràtios, la lluita per les condicions del PAE, la clàusula salarial via IPC, la sobrecàrrega de feina i la internalització de les vetlladores. Cal tenir en compte que una virtut de les vagues era la unitat del col·lectiu, i això s’ha de veure reflectit en les demandes i els possibles avenços.
Així mateix, cal mantenir demandes heredades de la lluita contra la LEC: la democratització dels Claustres, la derogació dels decrets de plantilles… I considerar que reivindicacions com la millora de les infraestructures, i especialment la climatització de les aules, poden ser un termòmetre del conflicte en el moment actual.
Finalment, encara pel que fa al contingut del preacord, cal valorar positivament la retirada de tota clàusula de pau social –una línia vermella en la signatura de qualsevol acord– i assenyalar com una concessió nefasta les càtedres de secundària, una mesura elitista i corporativa incomprensible en l’estat actual de l’educació pública.
La consulta sobre el preacord que determini el posicionament del conjunt del col·lectiu ha d’implicar a totes les treballadores en un procés el més massiu possible que permeti entendre els fruits i encarat a organitzar els següents passos involucrant a la majoria de gent en una visió de conjunt. Cal que la consulta promogui un debat plural, informat i constructiu tant entre els sindicats combatius i les assemblees que han fet possible aquestes concessions, com entre el conjunt de les treballadores de l’educació. És legítim i necessari preguntar-se si aquest acord era el millor al que es podia arribar en les condicions actuals del conflicte, igual que ho és dubtar sobre la capacitat de sostenir el nivell de mobilització sense obtenir cap victòria intermitja.
L’aposta pel No al preacord, implica impulsar les mobilitzacions fins a final de curs, contemplant la possibilitat d’una vaga indefinida, i/o encetar un nou cicle de mobilitzacions al setembre, en una aposta per conquerir totes les demandes del conjunt del col·lectiu, entenent que aquestes es juguen en meses sectorials diferents i no es podran satisfer en un únic procés negociador. En aquest cas, caldrà treballar per mantenir la capacitat de mobilitzar immediatament a amplis sectors del col·lectiu i evitar la fragmentació del moviment segons el nivell de consciència.
En sentit contrari, votar a favor de l’acord ha de ser únicament com a aposta tàctica que permeti consolidar les conquestes, i en cap cas entendre’s com un tancament finalista del cicle de lluites actual. Una victòria parcial a les portes de l’estiu ha de servir per aprofundir l’organització, enfortir sindicats, assemblees i coordinacions de zona, i impulsar noves mobilitzacions al voltant de reivindicacions noves o no guanyades en aquest cicle de vagues. Renunciar a aquestes victòries perquè es consideren insuficients i pretendre aspirar a incloure moltes més reivindicacions no ens garanteix un escenari millor per a guanyar tot el que demanem. Confiar en mantenir un pols amb el Departament basant-se únicament en mètodes de boicot i sabotatge ens allunya d’una orientació ofensiva i corre el risc de rebaixar el seguiment respecte a les convocatòries que ens ha permès acumular tanta força.
Independentment del resultat, hem de mantenir els factors que han conduït a l’escenari actual. La unitat dels sindicats combatius, els mètodes de lluita plurals i la massivitat de les mobilitzacions han demostrat que és possible un model sindical majoritari que vagi més enllà del sindicalisme de concertació de CCOO i UGT, capaç de tòrcer el braç al govern amb el suport majoritari de la societat. Aquesta orientació hauria de ser la base de les futures mobilitzacions orientades a la transformació radical del model educatiu: un model 100% públic, de qualitat, democràtic i en català.
