1. La diada d’enguany enceta un curs polític a Catalunya que estarà marcat pels processos judicials contra l’independentisme sobre els quals la justícia espanyola ja ha emès veredicte polític. Ens trobem davant una “Justícia” cada vegada més deslegitimada arrel de la persecució a la llibertat d’expressió arreu de l’Estat. En aquest escenari és fonamental mantenir i aprofundir la crítica a un sistema judicial construït i emprat com una de les eines clau per apuntalar un règim antidemocràtic.
2. La passivitat policial, la impunitat judicial, la cobertura mediàtica i la política reactiva de la dreta del règim està emparant i donant fruit a una recomposició de l’extrema-dreta als carrers i l’espai públic. Aquesta recomposició difícilment tindrà una traducció mecànica a escala política però busca la crispació social, destruir les relacions solidàries entre les classes populars, al mateix temps que fa retrocedir el debat públic arraconant-lo. Front la crispació que busquen hem de refermar una política d’enfortir les aliances socials i lligams de convivències a barris i pobles.
3. La repressió en totes les seves formes cerca precisament paralitzar políticament. A la repressió es suma un segrest electoralista i partidista dels darrers mesos alimentat per la dreta catalanista on tot el debat estratègic ha quedat coartat i s’ha impossibilitat madurar un gir polític a la situació. Malauradament els debats entorn a les eleccions municipals d’enguany tampoc n’estan exempts. Una paràlisi que en el camp independentista tant es tradueix o en una reafirmació sense un pla concret ni que abordi els obstacles de fons; o en una moderació i espera desorientada. Tanmateix, el bloc del canvi també ha estat presa d’aquesta paràlisi. Qui no ha sabut jugar un rol amb iniciativa política, així com amb proposta dialogant amb la base social de l’independentisme, que pogués permetre donar proposta a una situació de desorientació generalitzada.
4. Entre la paràlisis i la simple reafirmació és fonamental un debat de fons i assumir tant les conseqüències, com els reptes pendents de l’octubre català. I és que sense una reorientació estratègica ens podem veure abocats, a mig plaç, a un tancament de la crisi amb una retallada de drets i llibertats. Una situació que ens aproparia a la situació europea. Aquesta reorientació ha d’entomar a la vegada aquesta majoria amb una capacitat d’autoorganització i de desobediència civil inèdita en les darreres dècades; però en una correlació de forces desfavorable respecte del Règim i les seves estructures d’Estat.
5. Per descomptat, les sortides que ha començat a plantejar l’Executiu de Sánchez són insuficients. El govern del PSOE s’ha caracteritzat per mantenir una posició íntegra en la Constitució i estem veient l’intent de tornar a plantejar un escenari que s’encarrili en l’Estatut d’Autonomia. Entenem que el dret a l’autodeterminació va quedar deliberadament fora en el “todo atado y bien atado” i que no té cabuda en aquesta constitució. Per a que no es tanqui la crisi és indispensable ampliar la lluita anti-règim de Catalunya arreu de l’Estat. Radicalitzar les escletxes obertes com la Monarquia, el sistema judicial o el debat obert sobre la memòria històrica. Per aconseguir una República – o més d’una – cal fer caure el Règim que ho impedeix. Aquesta tardor és un bon moment per aprofitar el 40è aniversari d’una Constitució imposada a cop de xantatge, repressió i política de la por.
6. Enguany, però, no només tenim l’aniversari de la Constitució, també és l’aniversari dels 10 anys de la crisi. Encetem un curs amb promeses de lluites socials i sindicals, i amb la davallada més forta des de 2008 en destrucció de llocs de feina. Entre receptes que no van al moll de l’ós i suposen la mateixa austeritat o la demagògia crispada de l’extrema-dreta, és urgent que el sobiranisme, el republicanisme en el seu sentit més ampli assumeixi com a pròpia la lluita contra el neoliberalisme. Només amb un canvi de paradigma on la lluita social no sigui un apèndix sinó la qüestió central, estarem en condicions d’un canvi en la correlació de forces de les esquerres i en generar un enclau de classe que sigui un talla foc a les dretes.
Des d’Anticapitalistes aquesta Diada fem una crida a la mobilització, tant a barris i pobles i a les convocatòries unitàries. Per les preses polítiques, contra la repressió, per l’autodeterminació i la sobirania popular… Fins que tombi el Règim!