Comunicat d’Anticapitalistes
Des d’Anticapitalistes volem fer públic el nostre suport a la vaga indefinida de les treballadores de Nissan des del passat 4 de maig i a la seva lluita contra el tancament de les fàbriques de Zona Franca, Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca, així com animar a col·laborar amb la seva caixa de resistència. També volem dirigir aquesta solidaritat a totes les persones treballadores que indirectament poden ser abocades a l’atur per la multinacional. En el neoliberalisme les grans empreses han fragmentat les plantilles a través de l’externalització. És un mecanisme doblement funcional pel capital: augmentar els seus beneficis i dificultar l’organització sindical, però aquest conflicte per mantenir llocs de feina dignes és de les 25.000 famílies treballadores amenaçades en un futur immediat.
Considerem que la lluita contra el tancament de Nissan va més enllà d’un conflicte a una empresa puntual – d’una mida considerable – i el seu resultat és de gran importància per al conjunt de la classe treballadora per les problemàtiques que exemplifica:
- Primer, el pla de l’Aliança Renault-Nissan-Mitsubishi d’acomiadar milers de treballadores d’arreu del món forma part d’una ofensiva patronal de reestructuració global del sector de l’automòbil, com per exemple els 20.000 acomiadaments anunciats per la multinacional Continental. Es tracta d’un sector insostenible social i ecològicament i que arrossega una forta crisi de rendibilitat pels capitalistes. L’automòbil està dominat per un grapat d’empreses multimilionàries que volen mantenir els seus beneficis a costa d’augmentar l’explotació i destruir llocs de feina. Només a Catalunya, la Generalitat ha calculat que estarien en risc 40.000 llocs de feina – una tercera part del total – amb el pas al cotxe elèctric. Avui mirem de front la crisi terminal de Nissan, però ens hem de preparar i avançar a noves ofensives patronals a les empreses que es dediquen a la producció de components o a SEAT.
- El model que s’ha seguit fins al moment per fer front a la crisi d’aquest sector – i d’altres similars com les mines de carbó – és ineficaç i un fracàs social, econòmic i ecològic. Les grans empreses han rebut tota classe de subvencions públiques directes i indirectes a fons perdut i beneficis fiscals. A més, han forçat la pèrdua de drets laborals de les plantilles amb la promesa de noves càrregues de treball i el xantatge constant de les deslocalitzacions. Aquesta dinàmica ha anat erosionant el poder dels sindicats a través de la competició entre les diferents fàbriques i accentuant la dependència de la societat del capritx de les direccions de les multinacionals. Després de dècades de transferir diners públics cap a butxaques privades les empreses acaben tancant i darrere seu només queda misèria perquè no s’han planificat alternatives d’ocupació reals. Amb aquestes falses reconversions les necessitats socials mai es contemplen i l’economia queda totalment al marge de la democràcia.
- Ens trobem a l’inici d’un nou episodi de crisi capitalista de dimensions enormes que ja està suposant un increment de la duresa de la lluita de classes. En aquest context, els acomiadaments i les deslocalitzacions són una de les vies de les classes dominants de fer-nos pagar la factura i així continuar amb l’enorme transferència de riquesa de baix cap a dalt i la seva concentració en poques mans. El debilitament d’un teixit industrial ja minvat suposa posar fi als escassos llocs de feina estables. Així mateix, cada nova deslocalització es tradueix en més dependència econòmica de la nefasta triada finances-turisme-construcció que domina el règim d’acumulació i produeix massivament precarietat. L’anticapitalisme i el conjunt dels moviments necessitem acabar amb el xantatge de l’atur i la precarietat com a condició imprescindible per recompondre la posició de força de la classe treballadora a la societat. Una derrota a Nissan seria un cop dur per les 25.000 persones afectades i també de cara als segurament imminents conflictes contra acomiadaments a altres empreses. En canvi, una victòria trenca el «no hi ha alternatives» i pot ser un punt d’inflexió.
- La crisi ecològica ens apressa a reorganitzar ja les formes de produir i consumir per acabar el més ràpid possible amb les emissions de gasos contaminants, reduir la despesa energètica o frenar la pèrdua de biodiversitat, entre altres qüestions. Òbviament els combustibles fòssils i l’ús dels cotxes privats han de quedar enrere per garantir vides dignes. Tot i així, si no volem que la gent treballadora sigui qui surt perjudicada de les transformacions necessàries, sectors com el de l’automòbil han de jugar un paper clau en la lluita per una transició ecològica justa. Ho poden fer tant per les seves experiències de lluita obrera com per la seva qualificació professional, que pot permetre afrontar els canvis dràstics que necessitem en la mobilitat. No podem deixar per més endavant exigir una mutació dels llocs de feina, orientant l’activitat cap a sectors nets com la producció de transport col·lectiu, components per les energies renovables i un volum limitat de cotxes elèctrics.
Per aquests motius, considerem que és una necessitat socialitzar el conflicte de Nissan, és a dir, donar suport actiu a la lluita de les treballadores i pressionar la multinacional i a les Administracions Públiques per totes les vies necessàries. En aquest sentit, ens posem a disposició de la plantilla de Nissan i les encoratgem a no defallir malgrat l’actitud arrogant de la multinacional. A la vegada cal lligar aquesta vaga amb reivindicacions útils pel conjunt de la classe treballadora: exigir normatives contra totes les deslocalitzacions i polítiques de redistribució radical de la riquesa per una sortida de la crisi amb els nostres interessos al centre.
La contundència de l’agressió de la direcció de Nissan fa obligatòria una pregunta: com guanyar aquesta lluita? Per desgràcia sembla que les discussions sobre nacionalitzacions d’empreses només es plantegen en moments de fallida de les empreses privades en lloc de com a part d’una planificació industrial i econòmica. De totes maneres, considerem que la sortida és l’expropiació sense indemnització de Nissan, més que justificada pels milions rebuts en subvencions i per l’objectiu de protegir els llocs de feina.
Aquest control públic i la reconversió de la seva producció amb criteris socials i ecològics pot ser un recurs valuós per començar un pla industrial de transició ecològica de tot el sector de l’automoció. Aquest procés de futur per Nissan ha d’estar liderat per les mateixes treballadores fomentant l’autogestió i amb participació democràtica del conjunt de la societat. És cert que posar en marxa un model socialment útil, sostenible i rendible de producció necessitarà una injecció d’inversió pública notable. També és cert que no és un camí fàcil, però és l’única alternativa a l’alçada dels problemes existents i que ens deixa en millors condicions per afrontar els reptes que venen.
