[Declaració d’Anticapitalistas]
La guerra imperialista i criminal llançada per l’autocràcia putinista contra Ucraïna porta ja un any destruint el país i sembrant la mort i el sofriment, generant una espiral bel·licista i reaccionària mundial, alimentant el caos econòmic internacional i eclipsant les tasques centrals de la lluita de classes del nostre temps: la transició ecosocialista per a evitar el col·lapse climàtic, la lluita contra l’explotació i les opressions, i el combat contra la ultradreta i el neofeixisme. Des d’Anticapitalistas ens oposem a aquesta guerra, lluitem per una pau sense annexions i la retirada de les tropes russes, així com la lliure determinació d’Ucraïna i el seu no-alineament entre blocs imperialistes, i donem suport a la desobediència contra la guerra.
No obstant això, és necessari evitar la simplificació d’aquesta guerra en un i un altre sentit, i sostenim que, si bé el responsable de la invasió és govern de Putin, no és menys cert que el conflicte armat intern desencadenat a Ucraïna oriental des de 2014 (amb innegable origen endogen malgrat la ràpida interferència de les potències estrangeres per a assistir a un i un altre bàndol) i, sobretot, la disputa geopolítica i geoeconòmica insomne entre l’imperialisme rus i l’occidental (Nord-americà i també europeu) pel control sobre aquest país, així com l’extensió de l’OTAN cap a Europa de l’Est, ens diuen que la responsabilitat per haver dinamitat la pau a la regió és compartida i ve de molt més lluny.
Després d’un any de guerra és obvi que no pot haver-hi una sortida exclusivament militar al conflicte per una sèrie de raons:
a) L’ocupació militar d’Ucraïna per la Federació russa és impossible per motius polítics i militars obvis: la majoria de la ciutadania ucraïnesa rebutja la invasió i està decidida a resistir. Una constant des de la Revolució francesa és que, si bé es pot destruir un exèrcit enemic inferior, no es pot aixafar indefinidament a un poble determinat a no ser ocupat.
b) Tret que desaparegui la figura de Putin (bé per motius de salut o bé per un, de moment poc probable, cop d’estat), és difícilment imaginable una completa derrota russa a causa de les dimensions del país i del fet incontestable que el seu règim ha unit la seva sort al resultat de la guerra. Al seu torn, el govern ucraïnès no pot derrotar completament Rússia (sobretot si es planteja recuperar Crimea) sense el risc molt alt d’arrossegar a l’OTAN a un xoc frontal contra Rússia, cosa que porten buscant, no només Zelensky, sinó també els governs ultradretans de Polònia i Lituània des del principi de la invasió.
c) Trencar aquest equilibri per la via del subministrament d’armes pesants (tancs) i potser en breu d’avions de combat i míssils de llarg abast per part de l’OTAN a Ucraïna dispara l’escalada del conflicte, les represàlies de Putin contra la població civil i la destrucció de les infraestructures bàsiques del país i el risc, creixent conforme passen els mesos, que això desemboqui en una guerra interimperialista a major escala.
d) Com diuen explícitament molts dels seus responsables polítics, la guerra per procuració de l’OTAN contra Rússia (que és l’únic objectiu al qual es redueix el seu suposat interès per la “democràcia” i “la llibertat”) instrumentalitza el rebuig legítim de la població ucraïnesa a la invasió russa. De la mateixa manera que l’OTAN, i sobretot els Estats Units i el Regne Unit, estan disposats a aprofitar la guerra per a afeblir a fons a Rússia, tampoc és descartable que la Xina, principal adversari global de Washington, decideixi fer el mateix armant Rússia amb la lògica simètrica de no deixar caure al seu aliat, alguna cosa que, de donar-se, ens acostaria decididament a una tercera guerra mundial.
No solament les greus amenaces de Putin de recórrer a armament nuclear han de ser preses molt seriosament, també convé recordar que amenaces semblants han estat pronunciades per Biden fins i tot abans de la invasió i que -com Macron recentment- no pocs mandataris de l’OTAN estan frivolitzant sobre el perill enorme que comporta el recurs a aquest tipus d’armament (sobretot pel que fa a les armes nuclears “tàctiques”).
En aquests temps ens veiem en la necessitat de recordar obvietats com la següent: cap dels imperialismes (ni el de Rússia, ni el dels Estats Units, ni el de la Xina, ni el de la UE) respecta el dret d’autodeterminació dels pobles. Tan sols vetllen pels “drets humans” quan són trepitjats pels seus enemics, només busquen jutjar els crims de guerra dels seus adversaris. L’imperialisme mai defensa “valors”, el que defensa són interessos. En paraules d’un primer ministre victorià de l’Imperi britànic, Lord Palmerston, “No tenim aliats eterns, i no tenim enemics perpetus. Els nostres interessos són eterns i perpetus, i la nostra obligació és vigilar-los”.
Per tot això creiem que l’esquerra anticapitalista i internacionalista no pot cedir a la temptació de triar entre els blocs en disputa i ha de mantenir una posició antiimperialista independent i centrar-se en el rebuig a la guerra, la solidaritat amb el poble ucraïnès que la sofreix i el suport a l’oposició anti-guerra a Rússia, i el combat contra el militarisme i els governs capitalistes. Això ens obliga a lluitar contra la política dels nostres propis governs en aquesta crisi: contra els interessos imperialistes de les classes dirigents dels nostres països, contra l’augment dels pressupostos militars i l’expansió de l’OTAN, contra la inflació, la carestia de la vida i les polítiques d’austeritat i contra l’aliment de la indústria de la mort aprofitant el xoc i la commoció provocats per la guerra.
La guerra per procuració de l’OTAN, amb la qual Washington ha instrumentalitzat la guerra en curs, s’està combinant amb “sancions econòmiques” contra Rússia -que, d’altra banda, s’han revelat com a totalment inútils per a detenir el conflicte-, que repercuteixen en les condicions de vida de les classes populars russes i en les de la resta del món (i molt particularment en les dels pobles del Sud) i amb una guerra econòmica contra la UE (i en particular contra Alemanya) amb la qual pretén recuperar competitivitat per a l’economia nord-americana i incentivar deslocalitzacions (ja corre el pànic a París i Berlín sobre aquest tema) per a, no sols fer fallida irremissiblement la col·laboració econòmica entre Europa i Rússia (“si hi ha invasió ja no hi haurà Nord Stream”, en paraules de Biden a Sholz), sinó també per a reforçar la subordinació política de la UE als interessos de Washington.
Doncs bé, ens ha tocat viure un context internacional semblant al dels “anys de la seguretat” que van precedir a la Primera Guerra Mundial, en els quals el moviment obrer es plantejava com impedir una gran guerra per tots els mitjans. Ahir com avui el perill és veure l’arbre i no el bosc i que l’esquerra s’adapti a la denúncia de les atrocitats de les potències rivals sense lluitar contra les de la pròpia, d’oblidar, en suma, una de les frases profètiques del líder revolucionari alemany Karl Liebknecht: “l’enemic està a casa”.
Si no es deté aviat la guerra en curs és molt probable que el que vingui després suposi un salt cap a la barbàrie infinitament major i encara més irreversible. Per això cal detenir la guerra abans que sigui massa tarda, però és impossible si no hi ha una presa de consciència i un pas endavant en l’acció política independent per part de les classes treballadores, per a així afrontar el greu perill que correm, no sols a Ucraïna, sinó també a Rússia, a Europa i al món sencer.
Per la retirada immediata de les tropes russes d’Ucraïna.
Per la lliure determinació del poble ucraïnès defensant la seva neutralitat i el no-alineament davant de tots els imperialismes.
Per Dret d’autodeterminació per al Donbass sota la supervisió de països no alineats al conflicte.
Per la cancel·lació del deute extern a Ucraïna.
Per l’alto el foc. Per la desmilitarització i la desnuclearització de les fronteres. Fi de l’enviament d’armes per part de països imperialistes.
Guerra a la guerra: per l’internacionalisme i la solidaritat entre les classes treballadores del món.