Acord de pensions: guanya Escrivá, perden les futures pensionistes

Comunicat d’Anticapitalistes

Amb l’acord de pensions aconseguit aquest dilluns a la taula del diàleg social, el ministre Escrivá aconsegueix el primer dels seus objectius en relació amb els seus plans respecte del sistema públic de pensions: l’aval de CCOO, UGT, CEOE i CEPYME a l’endarreriment de l’edat efectiva de jubilació.

L’acord s’ha defensat per part dels signants com l’acord que garanteix les pensions del futur i que a més deroga la reforma de pensions de 2013 posada en marxa pel PP. No obstant això, allò realment aconseguit per les cúpules sindicals i empresaris dista molt del que proclama la premsa i els comunicats sindicals:

  1. La revaloració de les pensions segons l’IPC de l’any anterior, que es presenta com un “nou mecanisme de revaloració“, que deroga l’índex de revaloració del 0,25% de la reforma del PP, ja s’estava aplicant, i és de fet una victòria del moviment pensionista, que va ser qui va invalidar al carrer la reforma de 2013 i va aconseguir que el nou govern revaloritzés les pensions segons l’IPC de l’any anterior.
  2. L’acord recull el compromís del govern de derogar el factor de sostenibilitat, que si s’apliqués suposaria una pèrdua – acumulativa a més – d’aproximadament un 0,9% anual per a les noves pensions. No obstant això, recull també el compromís de les centrals sindicals signants de pactar amb el govern en un termini de cinc mesos un nou “índex d’equitat intergeneracional” a aplicar a les noves pensions, i si no hi ha acord en cinc mesos, el govern introduirà en l’avantprojecte de llei que convertirà en legislació el contingut de l’acord, l’índex que consideri. És més que probable que el nou índex substitueixi l’element demogràfic present en l’índex de sostenibilitat, per criteris de creixement econòmic – PIB –, però en tot cas perseguirà el mateix objectiu: reduir la quantia de les noves pensions amb l’argument de l’augment de la despesa en pensions.
  3. Però és en l’apartat dedicat “a allargar la permanència en la vida activa”, eufemisme per a amagar el retard de l’edat efectiva de jubilació, on es recullen els compromisos més detallats i específics, en línia amb els objectius del ministre. Es tracta d’allargar per qualsevol mitjà el temps que romanem treballant, sent l’Estat espanyol qui compta amb la taxa de desocupació juvenil més alta d’Europa, rondant el 40%, i a dificultar la jubilació anticipada voluntària. L’augment de les penalitzacions a la jubilació anticipada voluntària, sobretot en els primers mesos en què pot fer-se efectiva – 24 mesos abans de l’edat legal – mantenint, encara que amb una lleugera reducció, les penalitzacions a la jubilació anticipada involuntària, premis – amb diners públics – a la jubilació demorada, més quantiosos com més gran és la pensió a percebre i majors restriccions a la jubilació forçosa.

Finalment, l’acord recull el compromís del govern – ja inclòs al Pacte de Toledo, i que ha estat una de les reivindicacions centrals del moviment pensionista – que seran els pressupostos generals de l’estat els que assumeixin les denominades “despeses impròpies“ de la SS, que significaran segons els sindicats signants, 21.000 milions d’euros de transferències de l’Estat a la SS.

L’acord deixa fos el gruix de les reivindicacions del moviment pensionista, començant per la supressió de les penalitzacions a les jubilacions anticipades forçoses amb més de quaranta anys de cotització – mentre es preval fins amb un 4% la permanència en el lloc de treball per cada any de demora de la jubilació –, l’augment de la pensió mínima a 1084 euros, la jubilació als 65 anys i la derogació de la reforma de pensions de 2011, la fi de la bretxa de gènere, l’auditoria dels comptes de la SS… i un llarg etc. I no podia ser d’una altra forma, perquè els qui han negociat aquest acord en nom dels i les persones pensionistes ho han fet d’esquena al moviment i contra ell. Perquè no és així com es manté un sistema públic de pensions, capaç d’oferir pensions dignes, justes i suficients, sinó augmentant els salaris, l’SMI en primer lloc – i les cotitzacions socials –, derogant les reformes laborals i creant ocupació ecològica i socialment necessari i de qualitat, tal com ve reclamant el moviment pensionista.

L’acord encara ha de convertir-se en avantprojecte de llei i passar el tràmit parlamentari. El conjunt del moviment pensionista té davant seu el repte i l’oportunitat de mostrar davant la societat que l’acord no el representa, que no satisfà les seves reivindicacions i que aquestes continuen vigents i seran defensades als carrers i places.