1) Les decisions preses per Podemos durant els últims mesos indiquen un rumb que no compartim. L’entrada de 5 ministres d’UP a un govern progressista-neoliberal hegemonitzat pel PSOE, en el qual aquest partit controla els principals ressorts de poder lluny de debilitar l’actual règim polític, suposen integrar-s’hi i considerar la seva gestió com a únic horitzó possible. La nostra proposta de pactar la investidura amb el PSOE i passar a l’oposició per seguir lluitant per construir un projecte que articulés una majoria constituent ha quedat descartada pel Podemos actualment existent. No compartim tampoc la política de pacte i consens social, que renuncia a confrontar amb els grans poders econòmics. En aquest sentit, constatem que hi ha una diferència enorme entre els objectius del Podemos que vam contribuir a formar fa 6 anys i la deriva actual, mitjançant la qual s’ha passat d’impugnar la classe política i les elits econòmiques a convertir-se en part de la primera sense tocar els beneficis de les segones.
2) Comprenem també que bona part del poble d’esquerres comparteix alleujament davant la formació de govern. La por a l’extrema dreta i el cansament després d’anys de mobilitzacions fan comprensible aquesta posició, que entenem i respectem. Malgrat això, creiem que els objectius d’aquest govern són molt poc ambiciosos, fins i tot si ens situem dins dels marges de el sistema. Per això, la nostra tasca immediata és tractar d’impulsar un nou cicle de lluites que eviti el buidament del carrer: el 8 de març perquè hi hagi avenços feministes, exigir la derogació de les reformes laborals, la regulació dels lloguers, tancar els CIES, prohibir els acomiadaments a empreses amb beneficis, aturar els desnonaments i trencar amb l’article 135 de la Constitució. Sense pressió popular organitzada, no hi haurà avenços. Sense avenços que valguin la pena ser defensats, que distribueixin la riquesa i el poder a favor de les de sota, pot generar-se un ambient perillós, en el qual l’extrema dreta pot estendre la seva demagògia masclista, racista, autoritària i al servei dels rics.
3) En aquest marc de debat, sense analitzar la sagnia que Podemos ha patit com a organització durant els darrers anys i sense un procés suficient de deliberació prèvia, l’Assemblea Ciutadana apareix com una mera ratificació de la seva direcció i de l’estratègia adoptada de subalternització al PSOE.
4) Aquesta mateixa deriva l’hem observada a l’anomenat espai del canvi a Catalunya. Després de posar-se de costat davant l’1-O, la direcció i espai de Comuns ha seguit una dinàmica d’equilibris que ha portat a molta gent abandonar el projecte. De defensar un referèndum a no diferenciar-se de la proposta del PSC de diàleg dins la legalitat. Una desorientació que també ha portat a recolzar els pressupostos de 2020 al Parlament. Uns pressupostos que encara que són expansius, no reverteixen més de deu anys de retallades i privatitzacions i segueixen la doctrina de prioritzar el pagament del deute marcada pel govern neoliberal de la Generalitat de JxCat i ERC, l’Estat i la Unió Europea.
5) Per això, des Anticapitalistes hem decidit no participar en la propera assemblea estatal de Podemos, com ja fa uns mesos vam decidir dimitir dels òrgans de direcció de Catalunya en Comú, i centrar els nostres debats en decidir la nostra relació definitiva amb aquests projectes que vam contribuir a fundar i a la qual tant d’esforç li hem dedicat. El nostre procés intern de debat culminarà el 28 de març amb una conferència en què donarem a conèixer la nostra decisió definitiva. Desitgem, sens dubte, molta sort a la gent que decideixi participar en l’assemblea de Podemos, des de la convicció que ens seguirem trobant i treballant en comú en molts àmbits.