El relat de la recuperació econòmica no es correspon amb la pujada de salaris, ni amb el nombre de firmes de convenis, ni amb la disminució de la precarietat laboral com tampoc amb la millora de les pensions o dels serveis públics. La crisi ha servit d’excusa a la classe dominant per desmantellar drets i, fonamentalment, per tractar de destruir l’organització combativa i independent dels i les treballadores, per accelerar la seva vulnerabilitat i donar poder polític, econòmic i social als empresaris. A aquesta tendència es suma el gir autoritari del Règim que en la persecució del dret a l’autodeterminació, està perseguint també eines de lluita de les treballadores com la desobediència civil i el dret a vaga.
Però la realitat és tossuda i en els últims mesos assistim a l’esclat de diversos conflictes laborals, vagues i aturs impulsats pels i les treballadores, que estan aconseguint remuntar la consciència i l’organització després d’haver estat en mínims durant aquests anys. D’aquesta forma, el nombre d’hores de vaga va tornar a ascendir durant 2017 arreu de l’Estat, com a indicador d’un cert despertar de la conflictivitat laboral que hem de cuidar i avivar. Sense una intensificació del conflicte als centres de treball no hi haurà canvi possible i la voluntat democratitzadora s’hi quedarà a les portes. En aquest sentit, trobem diversos exemples de conflictes on els i les treballadores han decidit emprendre el camí de la lluita col·lectiva: la seguretat d’aeroports, Amazon, Bershka, Casinos, Deliveroo, monitores escolars, 061, 112,… són solament alguns d’aquests exemples.
Així, comencem a veure com treballadors i treballadores d’empreses grans i petites comencen a sortir a reivindicar estabilitat laboral, negociar els convenis per guanyar drets o parar els excessos en horaris i formes insofribles en l’organització del treball. Des d’Anticapitalistes cridem a participar de manera solidària en aquestes lluites, en la seva organització, en les seves manifestacions, en la seva difusió. En aquestes lluites i els seus resultats, s’està gestant un possible sindicalisme del segle XXI. Reactualitzar a poc a poc les formes de lluita, el repertori organitzatiu i discursiu de la classe treballadora i, sobretot, les formes de solidaritat necessàries enfront de l’explotació. Enfront de l’esgotament de l’actual marc sindical, creiem molt útil pensar alguns dels reptes per a la construcció un sindicalisme obert, feminista, de classe, combatiu i assembleari:
– Construir un procés d’organització social i polític que aixequi les banderes de l’augment del Salari Mínim Interprofessional i les pensions, com estan fent les marees i plataformes de pensionistes.
– Necessitem un sindicalisme que surti al carrer des de ja per reprendre l’idea d’un nou marc legal per a les relacions laborals que abordi urgentment com frenar i revertir la subcontractació, la flexibilitat horària, les altes taxes de temporalitat o les reculades sofertes en les causes i costos d’acomiadament, i que tanqui una intolerable bretxa salarial entre homes i dones. Un marc legal que prohibeixi sistemàticament les falses relacions mercantils que porten a molts treballadors i treballadores a exercir de falsos autònoms, i que inclogui mesures urgents per pal·liar la desocupació juvenil així com el d’altres col·lectius expulsats indefinidament del mercat laboral.
Enfront de la crisi de les dreta política i els problemes per al recanvi dels seus comandaments entre PP i C´S, enfront de les dificultats per tornar a legitimar el govern central i el bloc de forces del règim, s’està perdent un temps preciós per reclamar ja canvis legislatius en tots aquests terrenys.
– Enfrontar ja una negociació col·lectiva que reverteixi la reculada salarial soferta després de la paralització en la negociació col·lectiva o per haver contemplat pujades menors en relació a la pujada general dels preus.
– Hem d’avançar cap a un sindicalisme de lluita, un sindicalisme per a la transformació radical de la societat. Un sindicalisme que ha de fugir dels resultats ja coneguts de la concertació social i que, alhora, ha de generar pràctiques democràtiques i combatives, defensar les demandes del 8M i del moviment feminista, comprometre’s amb els serveis públics, posar recursos en la lluita contra la precarietat i la subcontractació.
Aquest 1 de maig toca sortir als carrers per seguir construint noves formes de sindicalisme, denunciar l’atur, la precarietat i estendre la conflictivitat i la solidaritat mútua entre els conflictes en marxa. Aquest 1 de maig toca, en definitiva, seguir organitzant-nos com a classe treballadora.
