[Declaració d’Anticapitalistes davant l’11 de setembre de 2021]
De nou, la Diada de l’11 de setembre obre a Catalunya un curs polític que es desenvolupa en un context excepcional i complicat. En primer lloc, la crisi sanitària encara condiciona i limita l’activitat, els espais de trobada i, per tant, dificulta impulsar mobilitzacions populars a l’alçada dels greus problemes econòmics, ecològics i socials que patim. No obstant això, cal seguir recuperant la iniciativa al carrer com ja han fet diverses lluites i moviments en el darrer any. Amb totes les mesures sanitàries necessàries per cuidar de la salut pública, però evitant que la pandèmia es faci servir d’excusa per retallar drets i llibertats fonamentals o aprofundeixi en la dinàmica de desmobilització i passivitat social que ja arrossegàvem abans.
Més enllà de la Covid-19, el desencís i la desorientació generalitzada són obstacles a superar si volem posar en peu una nova estratègia per exercir l’autodeterminació i conquerir drets socials, civils i polítics. El col·lapse del pla de l’independentisme majoritari, així com també de l’aposta per l’assalt institucional posterior al 15M, ha donat pas a l’apatia entre la majoria social i a l’esgotament d’idees dins les principals forces polítiques majoritàries i també entre les organitzacions de la societat civil. El debat públic està força degradat i dominat per interessos a curt termini i electoralistes que no ajuden a la necessària reorientació ni a refer-se de la derrota. A més, els lideratges de l’anterior període donen cada vegada més signes d’esgotament. Ja fa quasi quatre anys de l’1-O i el context polític sembla bloquejat.
Aquestes condicions adverses no ens poden fer oblidar que no s’ha resolt el conflicte pel dret a l’autodeterminació del poble català. De fet, ni tan sols s’han fet passos endavant per resoldre’l més enllà de les referències buides al diàleg per part del Govern PSOE-UP i alguns gestos. En aquest aspecte, els indults han obert una nova fase del conflicte. Són un pas insuficient i que pretén tancar en fals la disputa. Per fer un gir real a favor de les llibertats i deixar enrere la judicialització cal molt més. El Govern espanyol encara no ha reformat els delictes de rebel·lió i sedició al codi penal com havia promès. A més, el règim del 78 rebutja l’amnistia i, de fet, barra sistemàticament la possibilitat que es pugui debatre.
Per tant, no ens enganyem, no ha acabat la repressió judicial de l’Estat espanyol per combatre el sobiranisme ni hem entrat en una fase de resolució per vies polítiques. Cada nova mobilització popular té com a reposta un reguitzell d’agressions policials, multes i judicis per a les que lluiten. Ara mateix milers de persones continuen encausades i sota persecució judicial dins una causa general. És una repressió més atomitzada i amb menys visibilitat, però amb conseqüències de la mateixa magnitud que els casos més mediàtics. Serà més important que mai una estratègia antirepressiva coordinada entre els diferents casos i que posi al centre les motivacions polítiques dels procediments judicials, així com tota mena de solidaritat cap a les repressaliades i les plataformes que sostenen la seva lluita.
De la mateixa manera, no considerem que la taula de diàleg, que ara sembla que es reprèn, sigui una eina útil per avançar en el dret d’autodeterminació i menys en un context de desmobilització. Fins al moment no hi ha cap senyal que es pugui ni tan sols debatre sobre les reivindicacions polítiques centrals del moviment sobiranista. Més aviat és un instrument útil per als interessos de les diferents forces polítiques que hi participen i cerca facilitar l’estabilitat i la governabilitat de l’Estat espanyol, a canvi d’algunes concessions poc substancials de competències i recursos. En plena involució democràtica i amb l’amenaça de l’extrema dreta, seria un greu error que s’imposi una estratègia possibilista i neoautonomista.
Per canviar l’estat d’ànim no és suficient només resistir, plantar cara a la repressió i rebutjar els intents de neutralització del règim. És necessari construir un horitzó d’esperança i les condicions per fer-lo possible. Aquest ha de ser el compromís de les militants revolucionàries. És evident que un nou embat democràtic contra el Règim del 78 no es pot simplement decretar. De totes maneres, per preparar-se s’ha de treballar en canviar la relació de forces. El camí és enfortir un moviment ampli en defensa de l’autodeterminació i l’amnistia. No hi ha dreceres ni fòrmules màgiques.
Des del 2017 hem insistit en una sèrie d’idees que ens semblen centrals per avançar i arribar a nous enfrontaments amb l’Estat en millors condicions:
- Fer front a la repressió estatal i superar un conflicte dur i sostingut en el temps requereix un teixit d’autoorganització popular dens i fort. És a dir, per evitar els xantatges de les grans empreses i l’ofegament de l’Estat en un moment de confrontació com va succeir entorn el referèndum, són necessàries estructures preparades per fer-se càrrec de les necessitats socials i ser una alternativa a una institucionalitat caduca. És cert que aquesta mena de contrapoders només es poden acabar de desenvolupar en una forta crisi de l’Estat, però cal posar les bases del seu desenvolupament i arrelament. Les eines de mobilització popular han de donar espai a tota la pluralitat del moviment i no han d’estar tutelades per cap institució ni partit.
- Necessitem reforçar les aliances confederals i internacionals per evitar l’aïllament del 2017. Això no implica renunciar a la desobediència des de Catalunya ni una espera passiva que les condicions a la resta de l’Estat espanyol siguin millors. Al contrari, el sobiranisme ha de ser un vector per organitzar un bloc rupturista i estendre la mà a la resta d’agents polítics i socials que impugnen la monarquia borbònica, volen acabar amb l’autoritarisme i qüestionen el règim del 78. Malgrat els ritmes i les relacions de forces siguin diferents a cada poble de l’Estat espanyol, sense debilitar la legitimitat del règim a tot arreu no es podrà trencar el pany. En aquest sentit, són importants iniciatives concretes que esbossin un horitzó de processos constituents i democratització.
- Per poder imposar-se al règim, la lluita per assolir l’autodeterminació i la constitució d’una República catalana ha d’ampliar també els seus suports a Catalunya. Considerem que per fer-ho és necessari situar al centre les necessitats de les classes populars amb un programa que respongui als principals problemes que pateix la majoria, agreujats amb la crisi de la Covid-19. La república ha d’estar lligada a nou model socioeconòmic que deixi enrere la precarietat. Per exemple, revertir l’impacte d’una dècada d’austeritat als serveis públics o acabar amb l’oligopoli energètic que condemna centenars de milers de persones a la pobresa energètica. En definitiva, demostrar que pot ser un camí per avançar cap a la planificació de l’economia en base a les necessitats socials, amb les cures al centre, amb un horitzó conscient dels límits biofísics del planeta i mecanismes que garanteixin una vida digna per a totes les persones que estan patint els efectes d’una crisi que haurien de pagar els rics.
