Comunicat d’Anticapitalistes
El Projecte de Llei de Pressupostos de la Generalitat ha superat el darrer tràmit parlamentari i s’han aprovat, doncs, uns pressupostos que s’han anunciat com a restauradors i recuperadors de les inversions de més de deu anys de retallades. Aquests Pressupostos arriben a la seva tramitació final en un context de emergència pel Covid-19 i que per tant és objectivament pitjor a la de fa tan sols un parell de mesos. A la cronificació de l’austeritat que han patit les classes populars, hi hem de sumar el detonant d’una crisi sistèmica que ja s’anunciava feia temps i que ha empitjorat les seves condicions materials.
Portem més d’una década marcada per les retallades, privatitzacions i l’austeritat que han esquilmat els serveis públics, principalment els recursos i qualitat de la sanitat, on les majors perjudicades han estat les usuàries però també les treballadores amb rebaixes i congelacions de sous així com pèrdua de drets. Van col·laborar en aquest atemptat a l’estat del benestar els governs com: el segon Tripartit, l’anomenat govern “dels millors” d’Artur Mas i els governs de coalició de la post-Convergencia amb ERC. Els pressupostos de la darrera dècada són neoliberals i continuïstes i estan marcats per un acatament i una obediència al dogma neoliberal i austeritari marcat per la troika i els mercats.
Després de dos anys sense aprovar els comptes i d’un pressupost prorrogat, que clarament no té capacitat d’abastar les necessitats més bàsiques ni de fer front a l’augment del cost de la vida, els pressupostos presentats pel 2020 presenten quantitats que s’acosten als de 2008 però estan molt lluny de revertir les retallades fetes ni recuperen la venda de patrimoni i recursos públics. En definitiva no reverteixen la crisi de 2008 i seran insuficients per a afrontar la crisi del Covid-19 i retornar a una situació que ja no era normal. Algunes de les seves partides ja s’han vist superades i suposarà un sobreendeutament de la Generalitat. Mentrestant hem vist que era la pròpia sanitat privada qui decidia quins equipament cedia (només un 3% dels seus equipaments disponibles) i com, de nou, pretenen que ho paguem entre totes. De nou els beneficis i interessos del capital per sobre del benestar social i les vides. Qui ja vam pagar la crisi de 2008, estem en molt pitjors condicions i, tot i així, ens volen fer pagar les debilitats del sistema.
A més, són uns comptes previstos per aprovar-se com a pas previ a la convocatòria d’eleccions al Parlament i que volen utilitzar com a eina de propaganda (amb la suposada reversió de les retallades, que no és tal). El pressumpte caràcter «social» dels Pressupostos es vol emprar com a justificació de l’acció de Govern que continua fomentant les externalitzacions, les privatitzacions, la destrucció del territori i la austeritat. No hi ha una aposta decidida pels serveis públics, pels bens comuns ni per un canvi de model productiu.
Un pressupost és polític: no és un instrument tècnic del govern, és la materialització econòmica de les prioritats polítiques d’aquest. Aquests no ens retornen a la situació pre-retallades, que ja es caracteritzava per enormes desigualtats i degradació dels serveis públics després de dècades de polítiques neoliberals. És així malgrat que és cert que inclouen algunes mesures interessants i que les quantitats d’inversió proposades s’acosten a les de fa una dècada. Els Pressupostos no esborren ni superen 10 anys de cronificació de les conseqüències de retallades i privatitzacions. Fins i tot, en el context precovid eren uns comptes que volien fer veure que tornaven a una normalitat que no era una altra cosa que la saturació dels serveis públics i la precarietat vital per milions de catalanes. Cal donar la volta a aquesta manera de fer pressuposots heretada de convergència que a partir del què “tenen” decideixen en què volen “gastar”. És necessari decidir com s’aconsegueixen ingressos públics suficients per a cobrir totes les necessitats. No podem tornar a assumir les mateixes solucions perquè ens porten a mesures d’austeritat que aprofundiran la precarietat. Necessitem que els pressupostos marquin camins que posin la vida al centre, fugint de sortides productivistes a les múltiples crisis a les quals ens enfrontem.