Declaració d’Anticapitalistes Barcelona
Des d’Anticapitalistes Barcelona animem totes les persones residents a Barcelona amb dret de vot a exercir-lo a favor de Barcelona en Comú
La batalla (electoral) per Barcelona, iniciada fa temps, entra ara en la seva fase decisiva avivada pels resultats de les generals. Pel seu pes i el seu simbolisme, el que hi ha en joc va molt més enllà de la mateixa ciutat; Barcelona és també una peça clau per al futur de diversos projectes polítics rivals. La lluita és aferrissada i cal prendre partit.
Fa quatre anys, Barcelona en Comú (Bcomú) va irrompre en l’Ajuntament portada per una onada d’il·lusió, participació i atreviment organitzatiu i programàtic. I per sorpresa pròpia i d’altres, es va veure propulsada a governar en solitari.
La manca d’experiència, la falta de preparació, les inèrcies de la institució, l’oposició feroç dels poders fàctics de la ciutat i el fet de tenir només 11 de les 41 regidories van contribuir a un començament certament complicat i amb molta improvisació. Tanmateix, després de quatre anys ja es pot fer un balanç més equilibrat del seu mandat -amb els seus blancs, negres i grisos- que ajudi a valorar les perspectives que ofereix de cara al futur.
Cal dir d’entrada que si comparem els últims quatre anys amb les dècades anteriors sota governs del PSC (amb participació del PSUC/ICV) o el període més curt, però més recent, sota Convergència, és innegable que s’han produït millores, algunes petites, d’altres més importants, en múltiples aspectes. Les condicions del funcionariat han millorat, s’han introduït requisits socials en la contractació i s’han municipalitzat alguns serveis, tot i que en cada un d’aquests apartats encara hi queda molt per fer. S’ha produït un avenç considerable en polítiques feministes i LGBTI, drets de ciutadania i salut comunitària. En general, el grau de dedicació de les regidores i conselleres ha estat molt alt, si bé els fruits no han estat sempre commensurables amb els esforços esmerçats. Pel que fa als drets socials, s’han incrementat les ajudes econòmiques i la inversió (diners, temps i personal) en serveis socials, i s’ha prestat més atenció als barris més desfavorits,
Maneres d’afrontar les dificultats
En diversos camps, però, aquestes millores han quedat curtes, no solament en relació amb les expectatives, sinó també en relació amb les possibilitats reals, sense menystenir les dificultats que calia superar. És a dir, es podria haver aconseguit millors resultats -no solament en termes materials i pràctics a curt termini, sinó també quant a l’evolució de la relació de forces sobre el terreny o la comprensió entre la població de l’arrel dels problemes- abordant els objectius i els obstacles d’una altra manera.
Governant en minoria i davant l’hostilitat de les administracions “de rang superior”, dels grans mitjans de comunicació i dels fortíssims lobbys locals, un dels pocs recursos per dur endavant propostes progressistes que xoquen amb els seus interessos, és fomentar la mobilització social. I això s’ha fet massa poc. El pes de l’organització s’ha posat gairebé sempre en la via institucional, descurant la pressió que es podria exercir des de fora. En el cas de les terrasses, que amarguen la vida a moltes veïnes i veïns, s’ha arribat a donar l’esquena als moviments implicats i s’ha cedit, sense previ avís, a les demandes del gremi de restauradors. Encara pitjor, en comptes d’explicar públicament el xantatge del gremi i el fracàs de les negociacions amb els altres partits, s’ha fet veure que l’acord era bo.
Si hi havia un tema on les expectatives (i les necessitats) eren molt elevades, era el de l’habitatge. Al llarg de la legislatura s’han comprat diversos edificis i s’han traspassat al lloguer social uns pisos buits dels bancs i pisos turístics il·legals, però ha estat només al final del mandat quan s’ha pogut imposar -amb l’ajut d’una forta mobilització a favor- que el 30% de tota nova construcció residencial es reservi per a habitatge protegit. Mentrestant, els serveis de l’Ajuntament, aquí també conjuntament amb la mobilització al carrer (amb la participació de membres de Bcomú com a activistes socials), han evitat o postergat un bon nombre de desnonaments.
A diferència de molts altres casos, en aquest Bcomú ha intentat explicar les limitacions de les competències municipals per controlar els lloguers, assenyalant, correctament, la necessitat de canviar les lleis estatals pertinents. Tanmateix, s’ha acontentat a “delegar” aquesta tasca a la representació de Catalunya en Comú/Unidas Podemos en el parlament espanyol, sense afegir que tals canvis requeririen també una gran pressió externa ni obrir un debat sobre com contribuir al desenvolupament d’aquest moviment des de Barcelona mitjançant la intervenció de Bcomú com a organització política i social.
El partit i el marc institucional
El programa per a les municipals del 2015 emfatitzava “mesures que prioritzen el bé comú” alhora que prometia “un ús més eficient dels recursos”. Això s’ha traduït sobretot en un esforç especial per implementar una gestió modèlica, cosa absolutament imprescindible. Ara bé, això s’ha fet majoritàriament dins el marc institucional existent, a banda de provar certes maneres “creatives” de trampejar determinades restriccions legals, com en el cas de la Llei Montoro. Tot i així, no s’ha preocupat massa per anar gaire més lluny ni fomentar entre la ciutadania el qüestionament d’aquest marc.
Bcomú s’ha definit des del principi com a organització municipalista i ha aplicat una visió i una pràctica d’acord amb aquesta definició i dins dels seus marges d’aquesta perspectiva. El “pas a les institucions” era necessari, però això no és incompatible amb promoure i participar en la mobilització al carrer ni deixar enrere una actitud atrevida i irreverent davant el poder. Sense la dimensió política, els moviments socials quedaven coixos, però el transvasament d’un bon nombre dels seus animadores a les institucions com a càrrecs electes o tècniques també ha minvat el seu potencial.
Malgrat ser Barcelona en Comú una organització política autònoma, amb prou feines ha jugat un paper independent del grup municipal. Un episodi particularment desafortunat va tenir a veure Pla Espacial Urbanístic d’Allotjaments Turístics, el Peuat. El govern municipal va entrar a negociar amb els altres partits amb una proposta autorebaixada (anticipant les possibles objeccions d’aquells), sense que s’hagués elaborat prèviament cap proposta de Bcomú com a organització política. A part de ser una mala tàctica negociadora, més important és el fet que deixa l’organització política sense una posició pròpia per defensar per altres vies, molt especialment, la mobilització.
L’afiliació ha estat consultada sobre algunes qüestions substancials, com ara el pacte de govern amb el PSC, amb una majoria clara, però lluny de ser unànime, a favor de signar-lo en la primera ocasió i una majoria clara per trencar-lo quan les circumstàncies polítiques havien mudat. Per contra, davant altres decisions importants no hi ha hagut ni debat ni consulta, cosa que ha contribuït a un cert distanciament entre la direcció (formal i informal) i les bases.
Encara que la qüestió nacional potser no és un tema d’àmbit estrictament municipal, a la capital de Catalunya no es pot obviar. La qualificació, per part de Bcomú, del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 com a simple mobilització va ser un error considerable que s’ha hagut d’anar compensant, parcialment, amb una defensa més ferma dels drets democràtics i dels presos polítics.
Les eleccions i la formació d’un nou govern
Dins l’organització Ada Colau ha anat adquirint cada cop més pes, fins al punt que ha estat l’única postulant a encapçalar la nova candidatura. A més, se li ha donat carta blanca per confeccionar els primers llocs de la llista -els futurs regidors i regidores- al seu gust. Una de les conseqüències d’això és l’aparició de Jordi Martí, actual gerent de l’Ajuntament i anteriorment membre destacat del PSC a la ciutat, un perfil que transmet una aposta per a la gestió (i possiblement uns carta a jugar en negociacions per a conformar un govern de coalició) i que no genera il·lusió entre la base activista.
Cap enfora també, la figura de l’Ada ha cobrat un gran protagonisme, a vegades de manera desafortunada, com quan va assumir la direcció de Catalunya en Comú, associant així, innecessàriament, els problemes d’aquesta organització amb Barcelona en Comú. Aquest protagonisme s’ha accentuat darrerament en el disseny de la campanya electoral. És legítim que es vulgui aprofitar el seu enorme prestigi i projecció en un intent de guanyar una contesa vital i molt disputada, però es corre el risc de caure en un hiperlideratge i una excessiva personalització de la política que pot resultar contraproduent en el futur.
Encara que Bcomú guanyi les eleccions com a primera força, no tindrà la majoria absoluta. Qualsevol relació amb els partits s’ha de basar en la primacia del programa, i no han d’impedir que Bcomú mantingui la independència com a organització política.
En tot cas, recuperar -o millor dit, regenerar- l’impuls i l’entusiasme dels primers temps de Guanyem i de Barcelona en Comú requerirà traçar un projecte engrescador global que doni sentit a les diferents actuacions i que inviti la gent a involucrar-s’hi. Aplicar la millor gestió possible a favor de la majoria de la població dins els actuals límits competencials, legals i pressupostaris aportaria beneficis gens negligibles per a moltes persones, especialment les pitjor tractades pel sistema. Això no obstant, en lloc d’intentar pal·liar els efectes nocius, és encara millor aspirar, també i al mateix temps, a atacar el sistema que produeix aquests mals i erradicar-los d’arrel. En la nova etapa serà encara més important reforçar la mobilització al carrer i enfortir el teixit social des de la base, corregint les limitacions en aquest terreny que s’han tingut fins ara.
Les mancances de l’acció municipal que hem experimentat aquests darrers anys no invaliden la importància del què s’ha fet ni la necessitat que Ada Colau sigui reelegida alcaldessa. Per aqeust motiu, des del nostre compromís en la lluita per la consecució de canvis radicals i sistèmics que beneficien la majoria de la població, no dubtem a animar totes les persones residents a Barcelona amb dret de vot a exercir-lo a favor de Barcelona en Comú.