En els últims dies el cas de Juana, una dona víctima de violència masclista que ha hagut de fugir amb els seus fills per evitar lliurar-los al seu maltractador, ha posat en evidència la incapacitat de les lleis vigents i recursos institucionals per fer front a la realitat de la violència masclista. Mentre això passava s’aprovava un pacte contra la violència de gènere que, malgrat haver estat venut com a solució a tots els problemes, no resol la situació.
El moviment feminista ha sigut capaç de fer de les violències masclistes una qüestió política de primer ordre, aconseguint que en el pacte aprovat s’inclogui la violència sexual i es doni resposta a demandes que feia anys que s’esperaven a ser recollides, com la necessitat de protegir als menors, la no necessitat de denúncia per accedir als recursos, la devolució de les competències municipals en violència de gènere, l’enfortiment de les mesures de sensibilització i dels recursos… Sens dubte, malgrat ser insuficient, hem d’estar orgulloses. Són conquestes que ens hem guanyat al carrer, en el 7N, en la vaga de dones d’aquest 8 de març, cada 25 de novembre i cada 8 de març, cada dia construint els nostres col·lectius, defensant-nos unes a unes altres, barallant juntes.
Més enllà d’aquest pacte d’Estat, les dones necessitem una nova llei que trenqui amb les limitacions de la llei vigent, que entengui que les violències masclistes no es limiten a la qual ocorre en una parella, que no és necessari un vincle afectiu sinó el masclisme per exercir violència contra la dona, que posi l’accent en les causes i no només en les conseqüències, que posi en peus polítiques que eliminin les desigualtats que copegen els nostres cossos dia a dia: la bretxa salarial, la precarietat laboral, la invisibilització del nostre treball, etc, Una llei en la línea de la llei integral catalana, però com bé coneixem, acompanyada de compromisos, pressupost i terminis clars. Precisament, no n’hi ha prou amb un pacte d’Estat: volem un pacte social que impliqui als moviments feministes i que es construeixi des de les lluites, sense cedir en ni una sola de les demandes plantejades.
Poc podem esperar d’institucions que es mantenen impassibles davant la realitat, assassinat rere assassinat, que ens victimitzen una vegada i una altra, que ens jutgen a nosaltres i no als nostres agressors, que no desobeeixen a l’austeritat i han retallant els nostres drets. Les retallades maten. La solució demana mobilitzar-nos, per la solidaritat i la sororitat, per teixir aliances, per seguir construint moviment feminista. Necessitem més feminisme, més carrer, per encendre l’espurna que faci trontollar les estructures que sostenen les violències masclistes.