Les eleccions catalanes de 2024 es duran a terme en mig del llarg procés de normalització política que caracteritza el cicle actual, en què no existeixen condicions socials ni polítiques per construir espais amplis en clau rupturista, malgrat l’encadenament de crisis socials i econòmiques, contingudes amb mesures pal·liatives. Malgrat no tenir competències directes en matèria internacional, la política catalana no pot ser aliena a un procés de colonització, apartheid i repressió com el del sionisme sobre el poble palestí ni obviar el genocidi a Palestina, que ja fa més de mig any que dura. Aquestes eleccions també vindran marcades pel creixement d’una lògica autoritària i reaccionària, alhora que pel desencant majoritari entre la classe treballadora, que des de les darreres eleccions només ha vist augmentar el
cost de la vida. Un relat autoritari i de securitari que no només es reprodueix des de la dreta i les seves bases, sinó que cada cop permea i s’estén més entre sectors socials diferents, i que aprofita les situacions de pobresa i precarietat per reproduir dinàmiques racistes i classistes, alimentant els interessos particulars de sectors benestants de la població. Aquest racisme, en la seva vessant institucional, torna a excloure en aquestes eleccions a un nombre important de persones, privant-los del seu dret a vot.
L’avançament electoral convocat per ERC suposa un moviment tàctic dins del bloc progressista per competir i millorar certes correlacions de forces internes, motivat per interessos electorals propis, malgrat intentar revestir-ho com una qüestió de diferències polítiques a l’hora d’aprovar els pressupostos. El resultat de les eleccions del 12 de maig pot generar fissures en la coalició del govern espanyol i afegir encara més incertesa a l’estabilitat i a la durabilitat de la majoria que va investir a Pedro Sánchez. Un possible govern del PSC pot fer virar els interessos que podien motivar a ERC o Junts a donar suport al govern de l’estat, subordinats en gran part a la governabilitat i tàctica electoralista a Catalunya. D’altra banda, una victòria del PSC podria reforçar encara més la dinàmica d’estabilització política dels darrers anys a Catalunya, acabant amb la majoria absoluta de l’independentisme al Parlament, i instaurant una lògica d’ordre i agreujament de les polítiques neoliberals amb Illa al capdavant.
Malgrat situar-se a l’esquerra de la clàssica sociovergència, ERC ha portat a terme una
política continuista del model econòmic de macroprojectes, monocultiu turístic i col·laboració publicoprivada. Projectes com el Quart Cinturó, els Jocs Olímpics d’Hivern o el Hard Rock, han estat impulsats i recolzats per ERC i PSC, i només gràcies al rebuig i mobilització social s’han aconseguit aturar, encara que amb el risc que puguin ser tornats a posar en marxa de forma parcial i reformulada en el futur, com en el cas de la B-40. L’actual govern d’ERC també ha seguit les petjades dels seus predecessors a Catalunya, deixant caure la sanitat i l’educació públiques. Cal recordar les mobilitzacions massives de la comunitat educativa el 2021, en un enfrontament obert contra la Conselleria d’Ensenyament; o les vagues diverses al sector sanitari i de serveis reclamant inversió al sector públic per sortir de la precarització laboral i per fer front al deteriorament al qual estan sotmesos de ja fa més d’una dècada.
Pel que fa a la qüestió nacional, tant les bases socials de l’independentisme majoritari, com la seva representació parlamentària, han anat girant progressivament cap a una lògica governista en clau autonomista, fent del govern de coalició de l’estat com quelcom favorable i deixant enrere un horitzó de ruptura. En tot cas, actualment la lluita per la qüestió nacional queda bastant acotada per la lluita de l’amnistia i en contra de la repressió. En aquest sentit, no és descartable que el Tribunal Constitucional tombi la Llei d’Amnistia, a la vegada que és difícil imaginar grans mobilitzacions en resposta, més enllà dels moviments parlamentaris. Tampoc hi ha hagut una resposta unitària i contundent pel que fa als atacs per la via judicial al català a l’escola, en un moment en què l’ús de la llengua catalana pateix un fort retrocés.
Les eleccions vindran marcades també pel possible retorn del candidat de Junts de l’exili, en un intent de performar certa escalada de la conflictivitat amb l’estat amb l’objectiu d’arreplegar uns quants vots de certs sectors independentistes. L’existència de represaliats independentistes impedeix a Junts una normalització completa i, per tant, necessita mantenir certa confrontació amb el govern espanyol per no deixar espai als sectors encara processistes.
Pel que fa a Comuns, es preveu un continuisme en l’estratègia política, on la seva incidència parlamentària estigui limitada a la propaganda d’algunes mesures concretes i a jugar un paper minoritzat en els intercanvis de les negociacions entre el PSC i ERC.
Com a fet gairebé consumat, aquestes eleccions suposaran la desaparició total de Ciutadans, i previsiblement, això resultarà en un creixement significatiu del PPC. El camp de l’extrema dreta, però, pot veure’s eixamplat per l’entrada en joc de la seva versió independentista. Encara queda per veure quines delimitacions pot suposar per la resta de formacions polítiques.
Independentment del resultat de les eleccions, el govern que es constitueixi haurà d’afrontar la crisi de la sequera, que només es podrà abordar en clau emancipadora si des de l’esquerra radical i els moviments socials tenim la força per posar sobre la taula un programa de planificació econòmica ecosocialista. L’escassetat d’aigua actual a Catalunya no s’explica únicament per la manca de pluja, sinó que està relacionada amb un model de creixement insostenible que el Govern no s’ha atrevit a qüestionar ni en un context crític. Amb la crisi climàtica, les sequeres i les restriccions d’aigua poden convertir-se en un element cada cop més habitual: mentre els governs plantegen macroprojectes insostenibles, les perjudicades per les restriccions serem les de sempre. En aquesta línia, és previsible que la crisi al món agrari i rural català s’aprofundeixi.
Cal reconstruir una força social i política que no se subordini al marc de la restauració i estabilització del règim, sinó que desenvolupi un projecte antagonista ecosocialista. En aquestes eleccions, Anticapitalistes no participem en cap candidatura, sent conscients que necessitem construir una força radical i que compti amb diferents actors de l’anticapitalisme. Per això, necessitem estimular la participació activa en els moviments socials i els sindicats, enfortir la seva autoorganització i independència, i aprofundir en la radicalització política de sectors de la població amplis. La CUP, que hauria de tenir un paper clau per un projecte d’aquestes característiques, ha apostat per una candidatura més aviat continuista i autocentrada en el seu espai tradicional, sense obrir-se a nous sectors. De totes maneres, un bon resultat de la CUP seria una bona notícia per l’horitzó estratègic que defensem i, per tant, considerem que és el vot més coherent el pròxim 12M. Convençudes, però, que calen processos socials i polítics que sacsegin les organitzacions anticapitalistes del país i que la urgència és avivar cada conflicte social i sindical, acumular forces i reconstruir el teixit popular governi qui governi.