Després de tres mesos de negociacions opaques i partidistes, la legislatura del Parlament ha començat a rodar amb la investidura del candidat d’ERC Pere Aragonès com a nou president de la Generalitat i el nomenament dels 14 Consellers i Conselleres d’Esquerra i Junts. Tant el procés com el resultat d’aquesta investidura han tornat a mostrar els problemes de fons de la política catalana des d’una perspectiva transformadora que ja assenyalavem en el comunicat previ a les eleccions del 14 de febrer i en les Tesis Polítiques del nostre últim congrés.
Primer, suposa una nova pròrroga d’un cicle polític esgotat i que ha tingut com a resultat una legislatura fallida durant l’anterior mandat: sense cap mena d’avenç en el terreny de l’autodeterminació. Al contrari, la Generalitat ha continuat reprimint activistes i presentant-se com acusació a judicis. La majoria ERC-Junts s’ha demostrat fracassada per plantejar una estratègia post-1O i es troba immersa en una disputa permanent per liderar l’independentisme majoritari, que amaga poques diferències més enllà de la retòrica. La investidura suposa una nova respiració assistida al model del “processisme”.
Segon, el nou Govern serà una continuació del domini de les posicions neoliberals, malgrat que els discursos d’Aragonès apel·lin retòricament a la tradició republicana, les lluites populars, els moviments feministes i ecologistes i l’economia social i solidària. El nomenament com a nou conseller d’Economia de Jaume Giró, antic executiu de Gas Natural, Repsol i CaixaBank, és el màxim símbol d’aquesta aposta política continuista. També ho és la composició de la resta del govern, feta a partir d’equilibris i pactes interns, que semblen anar en la mateixa direcció que l’anterior executiu, és a dir, gestionar dins el límits de l’austeritat i sense molestar els poders econòmics, com s’ha vist en la gestió de la pandèmia, una gestió erràtica que ha avantposat els beneficis d’uns pocs als interessos de la majoria.
Tercer, de nou dominen la política de despatxos i els ritmes controlats pels aparells dels partits institucionals que provoquen una autèntica paràlisi. Després d’unes primeres setmanes en què la mobilització al carrer per la llibertat de Pablo Hasel va marcar les discussions, la negociació de la investidura s’ha desenvolupat en un context de passivitat social i de desafecció popular cap a la política. Una desafecció que no para de créixer després del col·lapse estratègic dels principals moviments de canvi de la darrera dècada a Catalunya: el procés sobiranista i el 15M. Aquest context de desmobilització, descrèdit de les alternatives i desànim ha permès a Junts tensar la corda amb comoditat fins aconseguir totes les parcel·les de Govern que desitjaven.
Val la pena destacar que l’ecosistema de mitjans de comunicació i grups d’opinió afins al sobiranisme s’ha comportat molt diferent amb les dilacions i xantatges de l’espai postconvergent de com havien actuat en legislatures anteriors. Quan la clau de la governabilitat ha sigut en mans de l’independentisme d’esquerres abundaven les campanyes de pressió i les acusacions de traïdoria. Ara en canvi Junts ha bloquejat sense rebre gaires retrets amb l’excusa del paper del Consell per la República fins aconseguir una quota de poder en el nou govern que consideraven suficient.
Un acord d’investidura com l’assolit no era un escenari desitjable per a les classes populars catalanes, però sí que era un escenari previsible. L’aritmètica parlamentària feia difícil altres fórmules que no fossin repetir la vella majoria ERC-Junts amb el beneplàcit de la CUP. De fet, era suficient amb l’abstenció d’un tercer actor o 4 vots afirmatius. Una alternativa sense gaire interés era forçar una repetició electoral que probablement hauria aprofundit la desafecció i enfonsat encara més la participació.
No obstant això, ha faltat valentia per provar noves fórmules que poguessin deixar fora del govern la sociovergència per primer cop des de la restauració de la Generalitat. Construir una altra majoria i unes altres aliances és un deure per respondre tant a les aspiracions sobiranistes com a la greu crisi sanitària, econòmica, social, de cures i ecològiques en què ens trobem.
Una legislatura clau: la “modernització” dels Fons Europeus i la “sortida” de la crisi
L’executiu liderat per Aragonès controla una parcel·la autonòmica de poder cada vegada més limitada, però que pot tenir un impacte important en les condicions de vida de les classes populars catalanes en un moment de crisi de civilització i de recomposició de les elits capitalistes.
Un dels principals conflictes de la legislatura serà la gestió dels fons europeus, dissenyats per part de la UE i l’Estat espanyol per drenar recursos públics cap a les grans empreses privades i a la vegada impulsar una agenda de reformes neoliberals: laboral, de pensions, fiscal… La Generalitat ha reforçat aquesta línia amb els projectes presentats i sense oposar-se a les contrapartides en forma de destrucció de drets que exigeix Brussel·les. En lloc d’impulsar una transició ecosocial justa i a l’alçada dels problemes ecològics existents es pretén disfressar de verd a actors claus del capitalisme fòssil en una “transacció” a les renovables insostenible, de matriu extractivista i amb un greu impacte al territori. D’aquesta manera, pretenen sufragar amb deute públic el rescat i “modernització” de l’aparell productiu del gran capital amenaçat per l’escassetat energètica i l’imperatiu de la descarbonització. Un repte per a l’anticapitalisme és articular les resistències contra aquest model i preparar-nos per a la més que probable ofensiva contra els serveis públics i els drets de les classes treballadores des de totes les institucions.
En un moment de definició de les “receptes per sortir de la crisi” amb un rescat empresarial indiscriminat mentre milions de persones cauen en la misèria, no només governarà ERC amb un projecte bàsicament socioliberal, sinó que Junts per Catalunya controlarà la Conselleria d’Economia i la de Salut per marcar l’agenda.
La primera mostra del paper de Junts ha arribat abans de començar la nova legislatura: la pandèmia ha evidenciat com el desballestament dels serveis públics, les externalitzacions i les privatitzacions debiliten la societat i seria el moment d’anar cap a un model de gestió pública tant en sanitat, educació o residències on l’administració ja juga cert paper; com en sectors claus com l’aigua, l’energia, l’habitatge o les finances actualment quasi per complet en mans privades. La CUP havia aconseguit alguns compromisos concrets d’ERC en aquest sentit, però la majoria de referències a aquests han desaparegut a l’acord amb Junts.
El risc és continuar amb un model de Govern i Parlament català que aproven mesures d’esquerres simbòliques quan no tenen competències, a la vegada que descarten apostes amb impacte real i viables com la fi dels concerts públicoprivats a educació i sanitat, la internalització de serveis essencials en mans de Ferrovial o ACS o l’estabilització de milers d’interins de la Generalitat, que fins i tot tenen sentències favorables.
El conflicte amb l’Estat per la sobirania és imprescindible per assolir transformacions, però no es pot quedar en gestos de cara a la galeria i encara menys ser una excusa per mantenir privatitzacions i retallades en àmbits controlats per la Generalitat.
El paper de l’esquerra amb representació al Parlament
El resultat de les eleccions va situar la “CUP-Un nou cicle per guanyar” al capdavant de l’espai a l’esquerra del PSC i ERC i amb l’oportunitat de provocar un gir polític respecte de les legislatures anteriors. Durant l’empenta de les mobilitzacions per la llibertat de Hasel, la candidatura va situar alguns elements importants en el debat preinvestidura com la Renda Bàsica Universal o un canvi en el model d’ordre públic. L’acord assolit amb ERC, sense suposar un programa anticapitalista, incloïa mesures que avançaven en sentit positiu per a un pla de xoc social o contra la repressió; i a la vegada no lligava les mans de la CUP i les organitzacions que li donen suport per desenvolupar el seu propi projecte.
El principal límit de l’acord des d’un primer moment era l’alta probabilitat que fos paper mullat. En aquestes situacions per l’esquerra rupturista no es tracta només de fer un pacte programàtic acceptable, sinó que el més difícil sempre és aconseguir garanties que aquest es durà a terme. La desaparició d’alguns dels compromisos més concrets en l’acord ERC-Junts i les primeres actuacions del Govern en qüestions com l’habitatge apunten a un incompliment sistemàtic de l’acord amb la CUP. En aquest context, segurament hauria tingut sentit replantejar la posició de la CUP respecte de la investidura un cop es materialitza l’acord amb Junts.
Des del punt de vista d’Anticapitalistes, organització externa a la candidatura de la CUP però que va demanar el vot per aquesta el 14F, és un encert haver descartat la participació al Govern. Fins i tot en el cas que el Govern no inclogués a una força clarament de dretes com Junts. Som conscients que és un debat obert dins la mateixa CUP, però considerem que és necessari afrontar la qüestió amb franquesa. Totes les experiències de cogovern de l’esquerra radical o antineoliberal com a força minoritària amb partits socioliberals o de l’esquerra gestionària han provocat una enorme pèrdua de credibilitat d’aquests projectes i la seva desnaturalització com a alternatives. A canvi de destruir els projectes rupturistes a mig termini només s’han aconseguit millores poc significatives o fins i tot ser copartícep d’agressions als drets socials i polítiques autoritàries i racistes. El balanç de la participació d’Unidas Podemos al Govern Sánchez ens referma en aquesta posició.
Considerem que quan l’esquerra anticapitalista és minoritària ha de contribuir a barrar el pas a governs de dretes i extrema dreta, però sense regalar l’estabilitat a les forces progressistes, exigint mesures clares en cada acord o compromís, reforçant l’autoorganització i pressionant des de fora de l’executiu per fer que es compleixin. No és garantia d’èxit i existeixen complicacions, però és la fòrmula que no hipoteca els espais rupturistes per desenvolupar-se com una alternativa integral que trenqui la dicotomia que hem vist els darrers anys a molts països entre el bloc conservador neoliberal i d’extrema dreta populista i el bloc neoliberal progressista. La “partida” es juga fonamentalment fora de les institucions capitalistes i requereix generar estructures de contrapoder, però l’acció institucional ha de ser coherent amb la resta de l’estratègia.
Deixant de banda la qüestió de la participació al Govern, el problema de la CUP amb aquesta investidura és més estratègic que simplement tàctic i un dels motius que van fer que no fos possible acudir conjuntament a les eleccions. És a dir, no es tracta de negociar millor o pitjor o vetar una figura en una conselleria concreta. Una alternativa anticapitalista per ser creïble i aspirar a ser majoria no pot tenir lligades les mans amb forces que apliquen polítiques neoliberals. El paper de la CUP com a “germana petita” del bloc independentista transversal la deixa sense marge de maniobra en moments crítics en la relació a l’estratègia de Junts i ERC. Sense un gir en la política d’aliances es continuaran repetint aquest tipus de situacions.
Pel que fa a En Comú Podem el seu únic pla era reproduir la política d’aliances de Moncloa i el Congrés. Han aparegut subordinats al PSC d’Illa (el partit de l’ordre a Catalunya) en tot el debat postelectoral, oferint-se per donar estabilitat en lloc de buscar maneres de mantenir oberta la crisi de règim i demanant, com a condició per integrar-se al govern, rebaixes en el programa autodeterminista.
Malgrat els límits de les respectives apostes, certa unitat d’acció de la CUP i els Comuns en defensa dels serveis públics, d’un pla de xoc social o d’una transició ecològica justa durant la legislatura segurament pot arrossegar ERC i arraconar Junts i el PSC per tirar endavant reformes favorables a les classes populars, enteses com un mitjà i no com un objectiu en si mateixes. El repte per a aquestes forces és fer que el suposat “gir a l’esquerra” del Parlament vagi més enllà de la política de gestos i dels discursos i no permetre que es faci servir per legitimar noves ofensives neoliberals.
El paper dels moviments i el conjunt de l’esquerra radical
Per últim, és important preguntar-nos: quin paper han tingut les lluites populars en la investidura? Quin paper poden tenir durant la legislatura? Quin rol podem jugar el conjunt de l’esquerra política, social i sindical? Creiem que el reflux del moviment i l’esgotament de les energies del cicle anterior ens ha encaixonat en un paper d’espectadores passives i comentaristes, mentre es recupera la lògica de la representació que havia impugnat el 15M.
Durant els 3 mesos de negociació els moviments socials i les forces anticapitalistes no hem tingut pràcticament iniciativa política ni capacitat de marcar l’agenda amb propostes pròpies. Una vegada s’han tancat els acords s’han rebut en general de forma crítica, però sense agència per reaccionar. És necessari reflexionar de quina manera es pot sortir del bucle del desencant i la delegació. És imperatiu refer una hipòtesi estratègica en un moment complicat, defensiu i en què la societat gira a la dreta.
Com a idees genèriques per a la legislatura serà necessari aïllar políticament i social l’extrema dreta per revertir la normalització de les seves polítiques reaccionàries; així com estimular l’autoorganització, el teixit militant, sindical i associatiu, que és el millor tallafoc per evitar que es materialitzin els suports electorals a barris i pobles. Aquest impuls al múscul militant de base a la vegada ens prepara per a l’enfrontament amb una patronal encoratjada que ja impulsa una sagnia d’acomiadaments i pels futurs xocs amb reformes neoliberals. No obstant això, per resistir és important construir un horitzó desitjable i creïble per a la majoria social. Un futur millor que ha de tenir com a eixos la democratització de l’economia, la distribució dels treballs i la riquesa, el reforç dels serveis públics i la introducció de la planificació per garantir les necessitats de tothom.