El primer de maig és una jornada de celebració i reivindicació. Celebrem totes les victòries que les classes treballadores hem dut a la societat i que avui gaudim, reivindiquem el nostre paper com a autèntic motor de la societat i exigim totes aquelles reivindicacions i drets pendents de conquerir.
I és que cada vegada se’ls fa més difícil als de dalt ocultar l’evidència que la crisi oberta per la pandèmia de la covid-19 ha posat sobre la taula, la societat se sosté sobre les treballadores i treballadors. És la nostra tasca diària la que genera la riquesa que uns pocs acumulen, la que ha salvat vides a través d’un sistema sanitari públic; ningú dubta del paper imprescindible que fan les treballadores que assegura l’educació de les més joves i les cures de les més grans. I no obstant això som qui posem el cos per pagar l’alt preu que imposa el capitalisme a canvi que una petita minoria de privilegiats gaudeixi de vides plenes de temps i privilegis.
Però quedar-nos mirant mai ha estat una opció mentre amarguen les nostres vides. Com a protagonistes està a les nostres mans canviar el rumb que ens imposa el capitalisme, un camí que ens porta directes al precipici. La covid-19 és només un senyal més de la insostenibilitat d’un sistema basat en parasitar la vida dels que habitem aquest planeta, la seva altra cara ens l’ensenya una extrema dreta disposada a tot per assegurar els privilegis de qui amb la força ens van humiliar en el passat; avui ens exploten a la feina i ens insulten pel nostre origen als carrers els mateixos que s’enriqueixen a costa d’especular amb l’habitatge, amb la sanitat i l’educació. Tot això sota el domini d’unes classes dominants que, cada cop més, ens dirigeixen a la catàstrofe climàtica i ecològica, a la crisi constant i a la reproducció d’un sistema patriarcal que menysprea els treballs reproductius i no té alternativa per a la crisi social. El capitalisme és cada vegada més una via morta, un sistema sense ningú al volant.
Es podria esperar que davant d’aquesta situació el Govern de coalició no tingués cap dubte a l’hora de posar-se d’el costat de les classes populars derogant les reformes laborals i reforçant la participació de les treballadors en la negociació col·lectiva; assegurant el repartiment de la feina; prohibint els acomiadaments en empreses amb beneficis reduint la jornada laboral i avançant l’edat de jubilació; posant en marxa una renda bàsica d’emergència; i regulant els lloguers i implementant en marxa un parc públic d’habitatge. O dedicant els fons europeus a la necessària reconversió industrial ecològicament sostenible i no a finançar les grans multinacionals privades per frenar així l’impacte que la crisi social i econòmica està imposant sobre les nostres vides i aturant en sec l’auge de l’extrema dreta. Però no és així. No podem estar a l’expectativa passiva esperant la bona fe d’un govern de coalició que no trencarà amb el neoliberalisme. És el moment de passar a l’acció.
Reforçar els drets de la classe treballadora no és un regal, sinó la condició imprescindible per sortir de situació defensiva en què ens trobem. Només aquesta recuperació de la capacitat ofensiva de la feina, de les treballadores, ens permetrà revertir la lògica suïcida del capital i posar la nostra societat en el camí de l’estabilitat ecològica, la distribució de la riquesa i la fi del patriarcat.
Des Anticapitalistes seguirem acompanyant l’autorganització de les treballadores com a protagonistes del nostre futur, reforçant un sindicalisme que s’assenti sobre la vida quotidiana de les classes populars. Aquesta és la tasca revolucionària que aquest temps ens imposa, lluitar per aixecar la bandera de l’esperança i imposar-la sobre la por, lluitar per conquerir una democràcia socialista que garanteixi els drets que ens corresponen.
