[Declaració d’Anticapitalistes i Obrir Escletxa davant l’11 de setembre de 2023]
Enguany la Diada nacional de Catalunya obre un curs polític amb l’amnistia com a horitzó i amb les negociacions per conformar govern a l’estat en un context en què es consoliden el bipartidisme, els partits del règim i la política de blocs, i en què s’avança cap a l’estabilització política i social. Encarem un escenari de desmobilització i de desafecció política que ve de lluny i que té les seves arrels en el tancament del cicle anterior i, amb ell, de les esperances de ruptura en clau social o nacional amb el règim del 78 a causa de la derrota de les dues tesis de transformació social de l’anterior cicle: la de l’independentisme majoritari i la de l’aposta per l’assalt institucional posterior al 15M. Aquest escenari s’ha accentuat amb la crisi econòmica i amb els efectes de la pandèmia, de l’escalada bel·licista i de l’emergència climàtica. L’apatia social i política té, en paral·lel, la consolidació d’un gir governista que ignora la realitat i que ha comportat, a més de la desmobilització, un retorn de l’apatia i de la desafecció política entre la majoria social.
El govern de l’Estat no ha donat cap passa significativa per buscar encaix a la qüestió nacional del poble de Catalunya i continua havent-hi, a més de les persones represaliades més visibles perquè ocupaven càrrecs polítics o a entitats independentistes, milers de lluitadores anònimes amb processos judicials oberts que no són tan mediàtics. A més, durant el darrer any s’han continuat destapant nous entramats de les clavegueres de l’Estat, a l’espionatge amb Pegasus o les múltiples infiltracions policials a moviments socials i organitzacions polítiques. Un clar reflex que la repressió per part de l’Estat espanyol i del règim del 78 no s’ha aturat i que el problema d’autoritarisme que té l’Estat va més enllà de l’independentisme.
Les negociacions dels partits catalans al congrés amb el PSOE, mediades per Sumar – En Comú Podem, estan donant-se en clau de disputa de l’hegemonia de les eleccions catalanes del 2025, però les demandes de Junts i ERC no difereixen. Pel que fa al govern d’ERC manté una política continuista i neoliberal que beu de les polítiques dels governs anteriors malgrat no haver aguantat amb Junts. Tot i que la davallada electoral ha fet caure finalment alguns caps com Cambray, el seu model social i la seva resposta econòmica continua sent el rescat a les grans empreses i sectors oligopòlics a través de macroprojectes. D’altra banda, la taula de diàleg ha resultat, fins ara, una via que no va enlloc. És de fet, la política de pau social i negociacions per dalt impotents davant les tendències de restauració del Règim.
Una amnistia hauria d’implicar el reconeixement explícit que la repressió i la violència policial, els empresonaments, els xantatges econòmics i les amenaces de tota mena no haurien d’haver-se produït en cap cas per part de l’Estat davant la defensa i l’exercici d’un dret fonamental com és el dret a l’autodeterminació i el dret a la protesta. En aquest sentit, un reconeixement d’aquesta envergadura ha d’implicar l’exercici efectiu de l’autodeterminació i la derogació de les lleis repressives que han emparat aquesta situació, com la Llei Mordassa. Una amnistia en aquests moments no hauria de ser exclusiva per als càrrecs polítics professionals, sinó que hauria d’emparar totes les militants i activistes represaliades, també les que arreu de l’estat impugnen el règim del 78 i l’autoritarisme. Tanmateix, l’escenari al qual assistim en aquests moments té més a veure amb una voluntat del Règim per generar un tancament en fals del conflicte nacional que amb el reconeixement de drets. El conflicte nacional a l’Estat espanyol no és un exercici de geografia institucional que es pugui resoldre reeditant l’Estat de les autonomies. Al contrari, la impossibilitat del Règim per assumir l’autodeterminació i una amnistia que sigui digna d’aquest nom demostren el caràcter autoritari de l’Estat i el potencial rupturista de la defensa de l’autodeterminació si aquesta és capaç de contagiar-se de les lluitadores i represaliades d’arreu de l’Estat que pateixen igualment la persecució política i social.
Cal treballar per canviar la relació de forces per poder plantejar un nou embat al Règim del 78 enfortint els espais i moviments amplis que defensen l’autodeterminació, l’amnistia i la sobirania. Fer front a la repressió estatal i superar un conflicte dur i sostingut en el temps requereix un teixit d’autoorganització popular dens i fort. Les eines de mobilització popular han de donar espai a tota la pluralitat del moviment. En aquest sentit, la defensa per l’amnistia hauria d’estar menys preocupada en assegurar la governabilitat i, en canvi, hauria de servir per reforçar les aliances confederals i internacionals per evitar l’aïllament del 2017. El sobiranisme ha de ser un vector per organitzar un bloc rupturista i allargar la mà a la resta d’agents polítics i socials que impugnen la monarquia borbònica, volen acabar amb l’autoritarisme i qüestionen el règim del 78. Per avançar cap a l’autodeterminació cal ampliar els seus suports a Catalunya també, situar al centre les necessitats de les classes populars i generant aliances amb les lluites contra els macroprojectes, els atacs a la llengua, defensa de drets socials, les lluites feministes o el sindicalisme combatiu.