El règim de Baixar al-Àssad ha caigut a Síria i el ja exdictador s’ha exiliat a Rússia. Els esdeveniments s’han succeït vertiginosament i en 11 dies, la cleptocràcia que semblava haver estabilitzat el seu domini, s’ha esfondrat de manera estrepitosa. Síria se submergeix ara en una gran incertesa, en què l’alegria per la caiguda del tirà es barreja amb la preocupació pel futur. No és per a menys: per desgràcia, qui ha enderrocat al-Àssad són forces reaccionàries, una precària coalició entre forces fonamentalistes provinents d’Al Qaeda i un exèrcit finançat directament per Turquia.
Per comprendre com hem arribat a aquesta situació és necessari remuntar-nos al 2011. A l’escalf de les revolucions àrabs i de la profunda crisi econòmica i social provocada per les polítiques neoliberals d’al-Àssad, el poble sirià va iniciar un cicle de protestes que buscava modificar la situació política i millorar les condicions de vida de la classe treballadora. Aviat, davant de l’entossudiment, de la brutal repressió i de la incapacitat del règim per a escoltar les protestes, aquestes mobilitzacions van derivar en la persecució del seu derrocament, per al que es van formar consells locals. En termes clàssics, la revolució siriana va entrar en una fase democràtica. La falta d’una direcció política clara i la salvatge repressió del règim van empènyer cap a una militarització del conflicte. El responsable d’imposar aquesta guerra civil va ser el propi règim, que va preferir alimentar forces reaccionàries, alliberant gihadistes de les presons i tancant-hi manifestants dels sectors populars, per no admetre la fallida de la seva legitimitat. Amb milers de presos (inclosos palestins), milions d’exiliats i més de 600 mil morts, qualificar com a bastió de l’“estabilitat” al règim d’al-Àssad és una broma macabra. Malgrat la seva aparent fortalesa, el règim ha demostrat ser dependent de potències estrangeres com Rússia i l’Iran. Quan aquests països han decidit que ja no els interessava defensar-lo, ja que ara els seus interessos són en una altra banda, el règim s’ha enfonsat com un castell de cartes, sense que ningú l’hagi defensat.
Sobre aquest procés de polvorització de la rebel·lió popular impulsat per la dictadura és sobre el qual es van enfortir les noves forces reaccionàries. Primer l’ISIS, avui l’HTS (Hay’at Tahrir al-Sham, provinent d’Al Qaeda) i l’ENS (Exèrcit Nacional Sirià), al servei de l’estat turc. Aquestes forces defensen un programa reaccionari i són enemigues de la llibertat i de l’emancipació de les classes populars sirianes. Com hem vist, les potències estrangeres no tenen cap mania a pactar amb uns i altres per defensar els seus interessos a Síria: Putin ja ha anunciat la seva disposició a dialogar amb els rebels amb la condició de mantenir les seves bases al Mediterrani; els EUA, que formalment considera l’HTS com a grup terrorista, no té cap problema a considerar-lo un interlocutor vàlid; i Turquia busca augmentar la seva força regional i esclafar els kurds. Existeix un perill real que Síria entri en una nova fase destructiva que prolongui, sota noves formes, la iniciada pel règim sanguinari d’al-Àssad, i que s’imposi una divisió cabdillista del país, aixafaments de les minories nacionals, una nova dictadura o la subordinació als interessos de potències estrangeres. Israel, el principal enemic dels pobles d’Orient Pròxim, ja ha aprofitat la situació per a envair noves porcions de territori sirià.
Malgrat aquesta difícil correlació de forces, els sirians han sortit a celebrar la caiguda de la tirania. L’obligació de les organitzacions polítiques que practiquem l’internacionalisme socialista no és fer costat a cap dictador sanguinari o tenir esperances en les fallides de les potències imperialistes o de les forces reaccionàries: és donar suport als impulsos, avui segurament molt afeblits, de tots els sirians i sirianes que busquen reprendre el camí de 2011 i que es neguen a subordinar-se a les forces reaccionàries que avui substitueixen a al-Àssad en el poder. Lluny de confiar en una o altra potència capitalista, el futur del poble sirià i del poble kurd ha de ser decidit per l’organització pròpia de les classes populars, garantint les llibertats de les dones, de les persones queer i dels pobles oprimits. També hem d’intensificar el suport a la resistència palestina, redoblant la lluita contra la complicitat dels nostres governs i empreses amb el genocidi sionista. El camí cap a l’alliberament mai ha estat fàcil i és el nostre deure polític reviure l’internacionalisme: aquest és, lluny de tots els paranys, l’únic camí per fer de contrapès i poder derrotar les forces imperialistes i reaccionàries que mantenen el món en el desastre.