[Comunicat d’Anticapitalistes]
La derrota electoral del bloc progressista el passat 28 de maig ha accelerat la conjuntura política a l’Estat Espanyol i amenaça la situació política a Catalunya. El descens del PSOE i l’esfondrament d’Unidas Podemos ha reforçat el pes institucional del PP i de les posicions més autoritàries arreu de l’Estat. La pèrdua de suport de l’independentisme, l’aparició de fenòmens d’extrema-dreta i la consolidació del PSC com el partit d’ordre a Catalunya apuntalen la dinàmica de restauració política. Les eleccions generals d’aquest 23 de juliol estan marcades per un gir reaccionari que s’alimenta de les dinàmiques globals i que ha trobat la manera de desenvolupar-se aquí també.
La guerra, el reordenament geopolític i la crisi ecològica han produït una sensació de fi d’època i un clima d’impotència i de por. El creixement de les desigualtats en els països del centre capitalista i les diputes per l’hegemonia entre noves i velles potències generen un caos a moltes zones del món. Les classes mitjanes ho tenen clar: imposar llei i ordre dins de cada Estat per assegurar els privilegis relatius enmig d’un món que crema. Tot i la debilitat organitzativa i estratègica de la classe treballadora i del conjunt d’oprimides, les revoltes es van passant el relleu de la població negra dels EUA a Xile i de Xile a França i així successivament.
Una de les causes fonamentals del gir reaccionari és la consecució de derrotes i capitulacions de les esquerres sorgides després de la crisi de 2008: la desfeta grega i Syriza, la integració governista de Podemos o els límits del corbynisme o Sanders. També a Catalunya la doble dinàmica del 15-M i l’independentisme ha conreat derrotes. Globalment, la sensació és que l’esquerra és incapaç de consolidar projectes de masses i de fer valdre un programa a complir. Aquest és l’origen de la desafecció política que es viu als barris obrers i populars.
El govern de coalició, així com el govern català a la Generalitat, no han sigut l’inici d’una etapa de grans canvis, sinó l’epíleg de les esperances obertes pel cicle anterior amb el 15M i el procés. El govern no ha complert les grans promeses: reforma laboral, pensions, llei mordassa, habitatge, etcètera. Fins i tot, allà on s’han fet avenços com en el feminisme i els drets LGTBI+, aquests són fràgils i es veuen amenaçats, entre altres coses, per la lògica d’institucionalització. Mentrestant, la inflació s’ha menjat els salaris i la classe treballadora no és més forta socialment avui que quan va començar la legislatura. I és que el govern de l’Estat ha intentat impulsar una política de modernització del capitalisme, que sense tocar la redistribució de la riquesa, assegurés a qualsevol preu els beneficis empresarials. En aquest sentit, la política d’impulsar grans infraestructures que trinxen el territori i els drets laborals, mentre es deixen caure la sanitat, l’educació, les pensions o el transport públic, és una política defensada i apuntalada per ambdós governs de PSOE-UP i d’ERC (amb el suport fonamental del PSC) que alhora obvien que en cap cas és una economia sostenible a llarg termini.
Ara bé, malgrat fer grans discursos sobre drets humans, el govern de l’Estat ha aplicat un reforç de la deriva autoritària de l’Estat pel que fa a la migració i la política de fronteres; s’ha alienat amb l’imperialisme occidental bel·licista amb els exemples del Sàhara i Ucraïna; i ha continuat la repressió contra l’independentisme i les militants a cop de llei mordassa o d’infiltració policial, com el darrer cas a les organitzacions populars de Girona.
El proper 23J sabrem quin és el nou marc en el qual ens haurem de moure. Si el bloc progressista aguanta, l’envestida de la dreta no es frenarà, precisament perquè no tenim cap confiança en què s’assumeixin les transformacions necessàries. Si governa la dreta, ens caurà una ofensiva contra la classe treballadora, els drets de les dones i persones LGTBI+, les migrades i totes les explotades i oprimides. Una ofensiva també contra el catalanisme -com estem veient ja a les Illes Balears i al País Valencià- que pot sacsejar el panorama català de manera imprevisible.
Som conscients del perill d’un govern de dretes amb el suport de l’extrema dreta. Però entenem, també, que una jugada tàctica electoralista no resoldrà les causes més de fons que han fet possible l’avenç de l’autoritarisme i la reacció. Cal fer creïble que una altra sortida de la crisi és possible, que una resposta a la crisi ecosocial o als reptes de la crisi reproductiva no passen per una guerra entre pobres. Cal reconstruir una força social i política que no se subordini al marc de restauració-reacció del règim, sinó que desenvolupi un projecte antagonista ecosocialista. Creiem que Adelante Andalusia i la CUP són actors que poden contribuir a aquest horitzó estratègic i, per això, com Anticapitalistes a Catalunya demanem el vot per la CUP. Convençudes però que calen processos socials i polítics que remoguin les organitzacions anticapitalistes del país i que la urgència està en agitar cada conflicte social i sindical, acumular forces i simpaties arreu i reconstruir el teixit popular governi qui governi.