[Declaració d’Anticapitalistes i Obrir Escletxa davant l’11 de setembre de 2022]
De nou, la Diada de l’11 de setembre marca a Catalunya l’inici d’un curs polític que es desenvolupa en un context excepcional de gran incertesa. En els darrers anys s’ha obert una nova crisi econòmica i després de patir els efectes que va tenir la pandèmia de la Covid-19, ara rebem els de l’escalada bel·licista global arran de l’esclat de la guerra a Ucraïna i les clares evidències de l’emergència climàtica, entre d’altres.
Per fer front aquests temps convulsos cal continuar donant suport a les lluites que van eclosionar al llarg del curs passat. Exemple en són les massives protestes contra de l’ampliació de l’aeroport, les mobilitzacions contra la candidatura als JJOO d’Hivern al Pirineu, la reacció de la societat civil cap als nous atacs a la llengua catalana, així com la vaga de la comunitat educativa més gran i sostinguda dels darrers anys.
En aquest escenari de paràlisi generalitzada, la derrota de les dues tesis de transformació social de l’anterior cicle ha mutat cap a un gir governista que moltes vegades nega la pròpia realitat. El govern de l’Estat (PSOE-UP) no ha donat cap passa en el seu suposat compromís al diàleg i a buscar un encaix a la qüestió nacional del poble de Catalunya. La reforma dels delictes de rebel·lió i sedició, així com l’amnistia per a les condemnades pel Referèndum de l’1-O, es troben en un calaix oblidat mentre la persecució a l’independentisme i a l’activisme continuen a l’ordre del dia. Milers de lluitadores anònimes tenen processos judicials oberts malgrat que no siguin tan mediàtics. A més, en els últims mesos s’han destapat nous entramats de les clavegueres de l’Estat, l’espionatge amb Pegasus o les múltiples infiltracions policials a organitzacions polítiques i moviments socials . Un clar reflex que la repressió per part de l’Estat espanyol i el règim del 78 no s’ha aturat.
Per la seva part, el govern de la Generalitat d’ERC i JxCat tampoc ha plantejat cap proposta o estratègia per avançar cap a l’autodeterminació mentre ha aplicat un programa autonomista i amb un marcat perfil neoliberal que no augmenten la sobirania del poble català. La resposta a la crisi econòmica continua sent el rescat a les grans empreses i sectors oligopòlics a través de macroprojectes com la candidatura als JJOO d’hivern o l’ampliació de l’aeroport. Mentrestant, han mirat cap un altre costat mentre el poder judicial fulminava el model d’immersió lingüística. Destaca també el conseller d’educació Cambray que hauria d’haver dimitit fa mesos després d’atacar i assetjar la comunicat educativa amb les seves imposicions. Un govern que viu una pica-baralla continua dels seus socis, amb diferències més retòriques que realment estratègiques. En conseqüència, el debat públic està força degradat i dominat per interessos a curt termini i electoralistes que no ajuden a la necessària reorientació ni a refer-se de la derrota.
La taula de diàleg ha resultat, fins ara, una via que no va enlloc. On sistemàticament es nega la possibilitat de debatre sobre el conflicte per exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya i que únicament ha servit per esgarrapar algunes concessions poc substancials de competències i recursos. Més aviat és un instrument útil per als interessos de les diferents forces polítiques que hi participen.
En definitiva, la lluita per l’autodeterminació es troba en punt mort, estem en un moment defensiu i el clima polític i social empeny a l’apatia i la manca d’esperança. Per sortir d’aquesta dinàmica no n’hi ha prou a resistir, plantar cara a la repressió i rebutjar els intents de neutralització del règim. És necessari bastir un horitzó d’esperança i les condicions per fer-lo possible. Aquest ha de ser el compromís de les militants revolucionàries. Cal treballar per canviar la relació de forces per poder plantejar un nou embat al Règim del 78 enfortint els espais i moviments amplis que defensen l’autodeterminació, l’amnistia i la sobirania.
Des del 2017 hem insistit en una sèrie d’idees que ens semblen centrals per avançar i arribar a nous enfrontaments amb l’Estat en millors condicions:
- Fer front a la repressió estatal i superar un conflicte dur i sostingut en el temps requereix un teixit d’autoorganització popular dens i fort. És a dir, per evitar els xantatges de les grans empreses i l’ofegament de l’Estat en un moment de confrontació, com va succeir entorn del referèndum, són necessàries estructures preparades per fer-se càrrec de les necessitats socials i ser una alternativa a una institucionalitat caduca. És cert que aquesta mena de contrapoders només es poden acabar de desenvolupar en una forta crisi de l’Estat, però cal posar les bases del seu desenvolupament i arrelament. Les eines de mobilització popular han de donar espai a tota la pluralitat del moviment i no han d’estar tutelades per cap institució ni partit.
- Necessitem reforçar les aliances confederals i internacionals per evitar l’aïllament del 2017. Això no implica renunciar a la desobediència des de Catalunya ni una espera passiva a què les condicions a la resta de l’Estat espanyol siguin millors. Al contrari, el sobiranisme ha de ser un vector per organitzar un bloc rupturista i estendre la mà a la resta d’agents polítics i socials que impugnen la monarquia borbònica, volen acabar amb l’autoritarisme i qüestionen el règim del 78. Malgrat els ritmes i les relacions de forces siguin diferents a cada poble de l’Estat espanyol, sense debilitar la legitimitat del règim a tot arreu no es podrà trencar el candau. En aquest sentit, són importants iniciatives concretes que esbossin un horitzó de processos constituents i democratització.
- Per poder imposar-se al règim, la lluita per assolir l’autodeterminació i la constitució d’una República catalana ha d’ampliar també els seus suports a Catalunya. Considerem que per fer-ho és necessari situar al centre les necessitats de les classes populars amb un programa que respongui als principals problemes que pateix la majoria, agreujats amb la crisi de la Covid-19. La república ha d’estar lligada a nou model socioeconòmic que deixi enrere la precarietat. Per exemple, revertir l’impacte d’una dècada d’austeritat als serveis públics o acabar amb l’oligopoli energètic que condemna centenars de milers de persones a la pobresa energètica. En definitiva, demostrar que pot ser un camí per avançar cap a la planificació de l’economia en base a les necessitats socials, amb les cures al centre, amb un horitzó conscient dels límits biofísics del planeta i mecanismes que garanteixin una vida digna per a totes les persones que estan patint els efectes d’una crisi que haurien de pagar els rics.