Comunicat de l’àrea LGTBI d’Anticapitalistas
En les darreres setmanes la llei trans ha tornat a ser qüestionada quan s’ha presentat un esborrany que haurà de passar pels tràmits per a la seva aprovació. El reconeixement dels drets de les persones trans s’ha convertit en una batalla central i la nova llei rep atacs de la dreta i de sectors que diuen ser d’esquerres i feministes amb arguments que s’assemblen massa.
Tothom recorda l’autobús taronja d’Hazte Oir: «Els nens tenen penis, les nenes tenen vulva, que no t’enganyin» i seguia «si neixes home, ets home; i ets dona, seguiràs sent-ho». Les declaracions de Carmen Calvo recullen els arguments que des de fa temps escoltem i que reivindiquen el sexe biològic com a immutable, construint un relat sobre com els drets de les persones trans suposen una amenaça pels drets de les dones i com la teoria queer és un cavall de Troia en el feminisme. Aquest lobby de la «ideologia de gènere», amb una agenda oculta i sinistra, sobre el qual ja ens n’advertia des de la dreta més rància i conservadora.
Els drets de les persones trans no posen en qüestió altres
drets, ni els de les dones ni els de ningú. Històricament no hi ha
un sol exemple de com el reconeixement de drets d’uns col·lectius
suposi minvar altres drets. El que s’està posant en qüestió són
els privilegis dels qui estan a dalt. La llei trans no esborra
drets, esborra privilegis. No esborra les dones, esborra el
patriarcat, o com a mínim qüestiona elements clau d’aquest,
posant de cap per avall les normes de gènere.
Entre l’autobús de Hazte Oir i avui hem tingut un moviment feminista que cada 8M prenia més força i on han aparegut dones que han reclamat el seu espai en el moviment feminista, reivindicant la seva part de protagonisme. Les trans, les racialitzades, les migrants, les treballadores més precàries i invisibles, etc. Dones a qui el feminisme institucional i liberal no donava veu. Qui avui reparteix carnets de feministes són aquelles que veieren tremolar la seva hegemonia en el moviment feminista. Un moviment feminista més inclusiu que suposa reconèixer la diversitat entre les dones, que les violències ens colpegen de manera diferent perquè tenim cossos i realitats diverses. El moviment feminista s’escriu en plural.
Entre aquest autobús i avui també hem vist com els discursos d’odi han guanyat espai. No només en escons sinó que han calat en el dia a dia d’una crisi que la pandèmia ha aprofundit, front una esquerra dèbil i desorientada que cerca enemics dins i no fora. Els drets i llibertats sexuals són un camp de batalla en una crisi en la qual està en joc la capacitat d’acumulació de capital, que no només es basa en l’acumulació de beneficis sinó que aquests depenen també del control sobre els nostres cossos i la nostra sexualitat. El sistema necessita ordre i el seu ordre passa per negar la diversitat. L’existència de cossos trans posa en qüestió l’ordre «natural» que només reconeix l’existència de dos cossos possibles, home i dona, que s’entenen com a complementaris, cada un amb un rol social, i un subordinat a l’altre i sota unes normes. El gènere com a construcció social qüestiona aquest ordre «natural» i no ho diu la teoria queer, ho diu el moviment feminista des la seva primera posada en escena i el que vol dir és que l’opressió de les dones és un fet històric i com a tal es pot canviar, igual que l’heteronormativitat o quines identitats i cossos reconeixem.
Aquest autobús va fer respondre a un moviment trans que no estava disposat a cedir els drets que ja havia conquerit. La nova llei és fruit d’anys de lluita del moviment trans. La llei de 2007 es quedava curta, en requerir un diagnòstic de disfòria de gènere i dos anys de tractament mèdic per acomodar l’aparença física a la identitat de gènere corresponent, i genera inseguretats jurídiques a més de desigualtats territorials en haver-hi ja lleis autonòmiques que reconeixen allò que en l’àmbit estatal encara no és llei però ho serà. La llei trans és i serà llei.
Que avui el 15% dels millenials es declari no binari no és una agenda oculta o un cavall de Troia, és que tan el moviment feminista com el moviment LGTBIQ+, i en concret el moviment trans, han aconseguit redefinir els rols de gènere i les identitats, li pesi a qui li pesi. Quan les dones no encaixem en el motlle que ens assignen i posem en qüestió allò que es ser dona, guanyem totes, tots i totis. Quan les persones trans reivindiquen que hi ha moltes maneres de ser trans, que no totes tenen perquè rebutjar el seu cos o voler canviar-lo, posen en qüestió aquests rols i guanyem terreny al patriarcat perquè fem tremolar el seu «ordre» natural i les seves normes.
I això és el que canvia la nova llei. El dret a ser qui som i que a la societat ens reconegui per ser qui som, és un dret fonamental de tota persona, sense cap trava, i que ha fa possible l’accés real a altres drets, el dret a ser igual i a tenir els mateixos drets que totes les persones. Que la nova llei elimini el requisit d’un diagnòstic psiquiàtric i d’un tractament mèdic és una reivindicació històrica del moviment trans, de la mateixa forma que ha sigut una reivindicació històrica del moviment LGTBI aconseguir que l’homosexualitat no es consideri una malaltia o la reivindicació històrica del moviment feminista, la despenalització de l’avortament i el dret a decidir sobre els nostres cossos i si volem ser mares o no. El dret a ser qui volem ser, a viure les nostres vides com volem viure-les, des del reconeixement de la nostra capacitat per a prendre les nostres pròpies decisions, sense que necessitem el vistiplau de la psiquiatria o necessitem eliminar tota sospita d’engany o criminalitat.
La llei trans és un pas fonamental per al reconeixement dels drets de les persones trans. El dret d’autodeterminació sobre les nostres vides, sobre els nostres cossos i la nostra pròpia identitat. I és només un pas més, dels drets formals als drets reals hi ha molt per lluitar. Aquesta llei no és l’objectiu final, és una passa més. I malgrat avançar sobre qüestions centrals, és cert que deixa altres moltes coses encara per aconseguir, com la inclusió de les persones migrants. A més, sabem que les lleis i polítiques de reconeixement han d’anar acompanyades per polítiques estructurals que eliminin les barreres que dia rere dia es troben les persones trans. Aquesta llei és només una batalla, ens queden moltes i ens trobarem als carrers per fer-les.
¡Llei trans estatal ja! ¡La llei trans serà llei!
¡Els nostres cossos i les nostres vides importen!