Comissió d’Economia d’Anticapitalistas
Anàlisi del Reial decret llei 8/2020, de 17 de març, de mesures urgents extraordinàries per a fer front a l’impacte econòmic i social del COVID-19.
168 països del món estan sent colpejats per l’extensió de la pandèmia del COVID-19, causant una crisi sanitària d’una extensió i simultaneïtat sense precedents que té, alhora, una enorme repercussió socio-ecoconòmica i laboral. Les restriccions a la mobilitat, al dret de reunió, i el tancament de fronteres, paralitza gran part de l’activitat econòmica, davant les necessitats de seguir mesures d’aïllament i quarantena, i d’atenció i cura massiva d’una onada de persones malaltes de diferent gravetat.
L’actual crisi té diverses dimensions.
La primera, de salut pública. La rapidesa dels contagis i la minvada estructura de la sanitat pública està causant un col·lapse dels sistemes sanitaris, generant una incapacitat d’atenció de totes les patologies habituals, fins i tot les de major gravetat, davant l’onada de persones malaltes que cal atendre o aïllar.
L’estat espanyol, amb un sistema sanitari disminuït després d’una dècada de retallades, està prop de col·lapsar, i en pocs dies pot haver d’enfrontar-se al fet que el personal mèdic hagi d’adoptar criteris d’atenció propis d’una situació de guerra, tal i com ja anticipa la situació sanitària d’Itàlia.
El govern ha actuat tard, com va succeir a Itàlia. Urgeix que el govern espanyol rectifiqui i generalitzi proves a totes les persones potencialment contagiades, amb un sistema de detecció en bola de neu. Urgeix la contractació de personal addicional, inclosos personal estudiant o jubilat, de manera temporal, de l’àmbit de la infermeria i la medicina, així com de neteja i zeladors i zeladores, per a aquesta situació extraordinària.
La posada a disposició del Ministeri de Sanitat del sistema privat, de la sanitat militar i dels hotels són mesures positives i necessàries. Ha de fer-se sense cap indemnització, emprant tots aquests recursos per al bé comú.
Però aquesta crisi, que s’està cobrant milers de morts, i que suma diversos centenars a l’estat, és també una crisi humanitària i de cures així com laboral i econòmica que ve a afegir-se a la crisi climàtica en curs.
Reial decret llei 8/2020, de 17 de març
El govern espanyol ha posat en marxa mesures econòmiques, laborals i socials importants en termes històrics, però queden lluny d’un model que reparteixi justament els esforços, i també de les mesures que estarien a l’altura de la crisi que travessem.
En primer lloc, el govern espanyol ha decidit descarregar l’empresariat dels costos d’aquesta crisi, per fer recaure el seu pes sobre el món del treball i, especialment, sobre la despesa pública. Aquest últim s’emprarà com a mecanisme d’amortiment, incrementant el deute públic que llastrarà el futur de la nostra economia. La previsió de les mesures positives del programa del govern de coalició serà definitivament frustrada. Aquest programa, estava molt en dubte pel compromís del compliment de les directrius europees en matèria d’equilibri pressupostari, de les quals Nadia Calviño n’és una alumna avantatjada. Aquestes directrius són un impediment per al finançament de projectes concrets que puguin aplicar qualsevol millora normativa.
Lamentablement, les primeres mesures adoptades en la gestió d’aquesta crisi sanitària descarreguen en l’esfera reproductiva el gruix de la política d’intervenció. D’una banda, resulta descarat, que mentre es justifica l’assistència als centres de treball (sense importar la seva mida), es pretén un control ferri del confinament en les llars, així com la regulació del consum. La necessitat de controlar la propagació del Covid-19 es queda a les portes de les empreses. Al seu interior, la salut pública no sembla assumpte seu.
També resulta lamentable que tot just només una setmana després de la jornada de lluita del 8 de març pels drets de la dona treballadora, el govern espanyol adopti unes mesures de quarantena que reforcen, d’una banda, l’aïllament i la individualització de part de la població, i de l’altra el fet que es trasllada la gairebé totalitat de la gestió les cures a l’àmbit físic de la llar, cures que recauen en la seva aclaparadora majoria en les dones. Aquests dos pilars, tan funcionals al capitalisme neoliberal, com són la individualització i el treball invisibilitzat, juntament amb la continuïtat en els àmbits productius, mostren clarament quina classe s’està encarregant de pagar tant la crisi sanitària com els primers ressons de la crisi financera.
No s’ha formulat cap mesura fiscal extraordinària que obtingués del gran capital, de les grans fortunes, de la banca o dels terratinents una part dels recursos necessaris per afrontar aquesta crisi. Al contrari, s’ha decretat l’ajornament de compromisos fiscals, i s’han mobilitzat crèdits financers i avals que, combinant recursos públics (117.000 milions d’euros) i privats (83.000 milions en forma de finançament privat, amb una garantia pública del 50%), que suposa una mobilització de recursos (no pas una creació d’ells, sinó en forma de càrrega de deute sobre l’esquena del públic) equivalent al 20% del PIB. Uns recursos que adopten la forma de deute avui, per a, en no modificar-se el Pacte d’Estabilitat i Creixement, traduir-se en dures retallades una vegada passada la crisi sanitària.
Amb aquesta mena d’intervenció es vehicula la major part dels recursos mobilitzats a les grans empreses, com si fossin les campiones de la generació de riquesa i no com les que s’apropien del valor creat per les classes treballadores. No hi ha tractament prou diferenciat entre empreses productives i independents, de les grans i tot el ventall d’entitats perifèriques que les empreses-xarxa han constituït per diversificar i desresponsabilitzar-se dels seus riscos de mercat i dels seus compromisos laborals.
Una vegada més, l’Estat entra en ajuda del capital, que allibera a les empreses de les seves obligacions salarials, i socialitza pèrdues, costos i deutes privats a l’esquena del públic i dels drets de les treballadores. L’Estat protegirà d’Opes hostils a les empreses que cotitzen en borsa, després de la fortíssima caiguda del valor de les seves accions. Aquest gran esforç que recaurà fonamentalment sobre el sector públic i sobre les treballadores, això és, una forta detracció dels drets socials i de salaris indirectes, que esmorteiran parcial i temporalment les treballadores afectades i les seves famílies, així com dels salaris directes coberts per l’Estat o perduts per l’atur o la falta d’activitat. No és, per tant, estrany l’aplaudiment que aquestes mesures han tingut per part de l’IBEX35, la CEOE i la banca. Les seves crítiques al Decret són menors i els seus suports majúsculs.
Aquest alliberament de càrregues salarials a l’empresariat es forja en mesures que faciliten els Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació i reducció de jornades de fins al 100%, amb el consegüent perjudici salarial, perquè les treballadores puguin assumir les cures de persones dependents. Inclou la cobertura de desocupació, sense detracció de període de dret posterior, i la possibilitat de no pagar les cotitzacions a la seguretat social, si no es destrueix ocupació. No s’hi han inclòs mesures de prohibició d’acomiadaments en empreses amb beneficis, i tampoc ni tans sols mesures com a Alemanya, Dinamarca o Itàlia, amb la qual les empreses assumeixen bona part del salari, encara que l’activitat es paralitzi.
La recessió, fruit de la guerra comercial, el tancament de fronteres, i el nou paradigma de re-globalització a l’americana o a la xinesa, impedirà una situació econòmica que recuperi l’ocupació perduda. I no s’han contemplat polítiques d’inversió pública que impulsin l’economia, menys encara es podran finançar projectes significatius per a la transició ecològica justa que necessitem o l’impuls d’una indústria farmacèutica i biosanitària públiques, sent les ajudes a la recerca –per cert, només centrades en el COVID-19 com si es pogués separar de la resta de recerca bàsica biomèdica- molt insuficients, tenint en compte l’estat d’abandó del qual es parteix. I no tenim informació de quins costos a càrrec de les arques públiques, en cas d’haver-n’hi, pot suposar la participació de la sanitat privada o l’hostaleria en la lluita contra l’epidèmia. Com tampoc tenim notícia dels plans d’habilitació de les instal·lacions públiques que poguessin ser utilitzades per a albergar persones contagiades no greus.
Les mesures del govern inclouen mesures humanitàries, pròpies d’una estratègia socioliberal, que esmorteiran la situació dels casos més extrems, de manera temporal. Destinarà 17.000 milions d’euros a finançar polítiques a favor dels col·lectius de famílies i empreses més vulnerables. Hi haurà moratòria de crèdits hipotecaris per a persones vulnerables, i es garantirà el subministrament d’aigua, llum i gas per a les persones que no puguin pagar-lo. No s’ha aprovat, de moment, una moratòria del pagament de la renda al col·lectiu d’inquilins que acabi a l’atur en aquest període, precisament el que més desnonaments pateix, i no contempla les necessàries mesures contra l’actuació dels fons voltors. També queda pendent sense resoldre allotjar a les persones sense llar en espais públics buits, així com recórrer a pisos en desús per llarg termini.
En definitiva, ens trobem amb un nou episodi del que podem anomenar neoliberalisme d’Estat. Un model de desenvolupament en el qual l’Estat -al qual contribueixen sobretot les classes productives i treballadores, en descàrrec relatiu dels beneficis de les grans empreses i de les grans fortunes i capital rendista- entra al rescat del capital i socialitza els costos i assumeix les càrregues que, al final, aprimaran la capacitat pública per a emprendre polítiques socials i inversions necessàries en un futur.
La resposta a favor de les classes populars hauria d’haver estat una altra
• Una resposta més general, primerenca, de realització de proves, per atallar els focus de contagi, de proveir de majors recursos al personal sanitari, mobilitzar recursos privats per a l’interès general sense indemnització. No pot ser que en algunes comunitats autònomes això no s’estigui desenvolupant, ni sigui clar el cost d’aquesta operació. Una resposta, en suma, d’enfortiment del sistema sanitari públic, els seus mitjans i del seu personal. Tinguem en compte que la crisi del coronavirus pot ser l’antecedent d’altres successos causats per superbacteris i altres patògens semblants.
• Paralització de tota producció que no sigui estrictament essencial sense que comporti una pèrdua de salari a les treballadores.
• Una resposta d’establiment de nous ingressos fiscals a càrrec de beneficis, grans fortunes, capital rendista, banca i rendes de la terra, exigint també la devolució dels rescats bancaris.
• Una pressió sobre la UE per trencar amb el Pacte d’Estabilitat i Creixement i promoure el finançament directe al sector públic des del BCE per promoure grans inversions socio-sanitàries i socio-ecològiques. En defecte d’això, saltar-se les seves regles, no sols temporalment, sinó de manera definitiva.
• Una resposta en el laboral que prohibís acomiadaments, que admetés el cessament d’activitat temporal, per poder estar a casa cuidant i protegint-se del contagi, d’aquells feines no essencials o sense possibilitat de teletreball, potser amb un acord de cessió parcial de vacances com a Dinamarca, garantint el salari íntegre. Existeix un buit en la planificació de la prevenció de la salut laboral en tots els llocs de treball referent a l’epidèmia i l’obligació, que les empreses dotin a les seves plantilles de mesures preventives col·lectives i també d’EPIs. Si això és ja urgent en la sanitat i en els serveis de cures a les persones grans, serà necessari per a totes les persones exposades (comerç, transport públic, etc.).
• Una suspensió en el pagament de lloguers i les altres despeses essencials per a aquelles persones, assalariades o autònomes, que sofreixin una pèrdua d’ingressos, i quedin per sota del SMI. Suspensió de lloguers per a aquelles PIMES que vegin paralitzada la seva activitat.
• Suspensió del pagament del deute.
• Una limitació dels ERTEs a les petites empreses independents.
• I una protecció als autònoms per desocupació, que no siguin professionals liberals de grans ingressos, equivalent al treball assalariat del règim general.
• També una resposta humanitària per a generar ocupació logística de provisió a domicili de béns essencials, farmacèutics i alimentaris per a persones majors, en risc, en quarantena o malaltes.
• Posar a la disposició d’aquells Ajuntaments i administracions autonòmiques que ho demandin, línies d’ajuda financera per fer front a les despeses extraordinàries que la gestió de la crisi està suposant i suposarà, independentment de si tenen o no superàvit.