1. La tardor catalana ha suposat un desafiament al règim del 78 sense precedents des de la transició. L’auto-organització de l’1 d’octubre i la vaga general del 3 han estat els dos grans moments de desbordament de les forces institucionals, eixamplant la base de l’independentisme, i facilitant, almenys temporalment, una aliança entre independentistes i no independentistes, en un escenari on la mobilització popular prenia el protagonisme de la política. És sobre aquesta base que s’han d’abordar, amb auto-crítica i audàcia, el reptes que tenim per endavant. La resposta repressiva del Règim amb l’aplicació del 155, els empresonaments i la imposició de les eleccions del 21D que se’n deriva han generat una situació d’impàs que es veu agreujada per no haver aprofitat l’auge popular per desenvolupar una estratègia de ruptura constituent que mantingués articulat el bloc creat l’1-O i el 3-O. Dos mesos després de l’1-O creiem que caldrà un rearmament estratègic del sobiranisme que, malgrat el context electoral, és imprescindible per abordar la difícil conjuntura que travessem.
2. Considerem que aquest rearmament ha de ser en clau popular, social, sobiranista i de ruptura. El procés havia generat una correlació de forces desfavorable per a les esquerres en els últims anys. El rol sobredimensionat del PDeCat ha impedit sistemàticament vincular la voluntat independentista amb la voluntat de canvi social front l’austeritat i la precarietat. Sempre hem considerat que una transformació social a Catalunya havia d’ensamblar ambdues voluntats expressades de forma massiva des de 2011, el 12M i el seullegat i el procés independentista. Ensamblar aquestes comporta necessàriament un canvi de la política d’aliances que s’ha establert els darrers anys a Catalunya, així com un salt en la correlació de forces de les esquerres. Això, a més, serà clau per frenar l’amenaça del feixisme i l’extrema-dreta que ha generat el gir autoritari del règim i que no escapa a la tendència que veiem a escala europea.
3. Anticapitalistes dóna suport i participa a Catalunya en Comú Podem. Una força política que hem construït des de diferents espais defensant que es configuri com un projecte rupturista i de majories, popular, sobiranista i compromés amb la proposta d’una República Catalana, de profunda transformació social i radicalment democràtic. Catalunya en Comú Podem va ser capaç d’arribar a les capes treballadores de Barcelona ciutat, així com d’altres municipis de Catalunya i pot ser un dic de contenció per a què no hi penetri l’autoritarisme, per barrar el pas a Ciutadans i per evitar que es reconstrueixi el PSC. Però també considerem que expressa políticament a sectors socials treballadors decisius per a generar un canvi en la correlació de forces en la política catalana.
4. Per a què aquest canvi s’arribi a donar caldrà generositat política entre les esquerres independentistes i les sobiranistes defensores del dret a decidir. Aquesta perspectiva hauria de suposar un canvi en la política d’aliances i construir una majoria constituent d’esquerres a Catalunya, al marge del partits que han permès el 155 (PP, Cs i PSC), però també de la dreta catalana que ha impossibilitat sistemàticament el desenvolupament d’un pla d’emergència social. Amb aquesta perspectiva, de manera complementària al nostre suport i participació a la candidatura de Catalunya en Comú Podem,desitgem una bona campanya i bons resultats a la CUP, amb qui a més de coincidir en diferents espais socials i municipis, creiem que s’hauran de tendir ponts polítics després del 21D a Catalunya.
5. Tanmateix, el 21D per si mateix no resoldrà els problemes de fons que travessem. Les dificultats que va trobar-se el Govern català segueixen allà. Després de l’1 d’octubre – i ho reafirmem de cara als propers mesos – vam defensar l’obertura d’un procés constituent. Una obertura que pivoti sobre la mobilització i els espais socials de base com els CDR i que asseguri el protagonisme popular. És fonamental vincular la defensa de la sobirania de Catalunya amb la lluita contra l’austeritat i la precarietat, única manera d’ampliar majories i avançar en una transformació social real. Una obertura que a més, no tanqui una possible relació (con)federada amb l’Estat fent bascular a sectors de les classes treballadores que no es senten interpel.lats pel procés independentista i que sigui capaç de contagiar el desafiament al règim arreu de l’Estat. Els reptes segueixen allà, la construcció d’aliances internes i externes, així com aprofundir en l’auto-organització popular seran clau en aquesta fase.