[Comissió d’Educació d’Anticapitalistes] La lluita en curs de les treballadores d’educació té un gran potencial basat en el treball pacient de preparació i en l’autoorganització als centres de treball. Gràcies a la iniciativa de la USTEC i a l’aposta decidida de la CGT i, sobretot, a la confiança creixent del propi col·lectiu educatiu en les seves forces, s’ha recuperat la dignitat després d’anys de retallades, de menyspreu de l’administració, de precarietat i de desmoralització. La lluita de les interines per l’estabilització primer, les vagues contra l’arrogància de Cambray després i una renovació de la metodologia organitzativa i de les formes de mobilització per part del sindicat majoritari USTEC, junt amb un lent procés de consolidació d’assemblees educatives de centre i de zona, han impulsat una mobilització, ja no per queixar-se i expressar malestar, sinó per guanyar i aconseguir millores substancials.
Aquesta setmana entrem un moment decisiu. L’èxit de la vaga d’ahir demostra que l’empoderament de les plantilles, l’autoorganització i la determinació del sindicalisme combatiu i coherent d’USTEC, de la CGT i la Intersindical pot passar per sobre de les maniobres desmobilitzadores, antidemocràtiques i deslleials del sindicalisme de concertació de CCOO i UGT, convertit en una eina del govern contra els interessos del col·lectiu. L’elevada participació en la consulta posterior a la signatura, demostra un nivell de consciència política creixent de les treballadores de l’educació a Catalunya i una voluntat de lluita innegable que encara ha de donar més fruits. El compromís d’USTEC, de la CGT i la Intersindical de consultar tot el col·lectiu abans d’acceptar qualsevol mena d’oferta de l’administració en futures negociacions i l’esforç dels dos primers per publicitar en temps real les negociacions a les Meses Sectorials són una mostra de transparència i de democràcia cabdals. Aquestes pràctiques han de servir per revertir el sentiment antisindical present entre les plantilles —en part reflex de dècades d’individualisme passiu i de propaganda neoliberal, però de vegades també expressió d’errors sindicals del passat— i per possibilitar un enfortiment del sindicalisme combatiu que permeti guiar totes les lluites del present i futur.
La nostra tasca com a militants revolucionàries és contribuir a construir sindicats combatius i de classe, ajudar a impulsar l’autoorganització en assemblees de centre i també vetllar per la centralització d’aquestes experiències tan valuoses per tal d’evitar que els esforços que venen de baix es dispersin i les expressions d’autoorganització s’atomitzin i es desconnectin entre si. Dit això, creiem que, perquè la participació actual del col·lectiu es consolidi a futur, cal que hi hagi acords cabdals per garantir que una nova generació de treballadores d’educació assumeixi responsabilitats a llarg termini a les assemblees de centre i de zona, però també als sindicats, sense els quals, res del que hem fet fins ara hauria estat possible.
Per tot plegat, des d’Anticapitalistes, volem aportar les següents reflexions:
a) És fonamental que les direccions dels sindicats que mantenen la lluita, en general, i USTEC i CGT molt en particular, intentin consensuar al màxim els objectius de la lluita en cada fase, les accions a proposar al col·lectiu i les metodologies democràtiques de presa de decisions a habilitar en cas de noves ofertes a la Mesa Sectorial. L’enfortiment del sindicalisme d’USTEC i de CGT és un objectiu cabdal per a la militància d’Anticapitalistes, però creiem que no s’aconseguirà amb lògiques de competència intersindical, sinó empoderant al màxim a les plantilles amb criteri unitari. El sindicalisme combatiu té espai per créixer, i molt, si fem les coses bé i mantenim una visió de conjunt de les tasques.
b) El deure del sindicalisme és enfortir al màxim les assemblees de centre i de zona amb criteri unitari, evitant consideracions curtterministes i una lògica de competència entre si. Cal evitar, costi el que costi, dinàmiques desmoralitzadores d’enfrontament en assemblees generals que es basin en lògiques tacticistes. La participació activa del col·lectiu és el més important que hem aconseguit fins ara i cal preservar-la.
c) Una de les claus per a la continuació de la lluita és dedicar esforços específics a impulsar l’autoorganització als centres on no hi ha dinàmica amb vista a conquerir una clara majoria del col·lectiu a la lluita. Creiem que això implica organitzar a les zones delegacions d’assemblees de centre que es posin en contacte amb les plantilles de centres del voltant amb menys activitat i seguiment de les vagues. Cal que siguin veritables trobades entre treballadores de centres propers que serveixin per discutir, conèixer-se i incentivar la participació. Aquesta construcció ha d’anar en la línia de l’autoorganització transversal de cara a les mobilitzacions, i fugint d’un discurs antisindical que podria derivar en una atomització de les assemblees.
d) Finalment, creiem que és estratègic buscar construir vincles, sinergies, complicitats i, sempre que sigui possible, mobilitzacions conjuntes amb col·lectius que també lluiten contra les polítiques neoliberals i l’ofensiva capitalista global, de sectors com ara sanitat, petita pagesia, transports, lluita per l’habitatge, contra les guerres imperials, les empreses en lluita, etc. Si bé les nostres reivindicacions salarials són totalment legítimes i necessàries després de tants anys d’empobriment, és fonamental per tal de guanyar l’opinió de les majories socials insistir en el fet que la defensa de l’educació pública és clau per a les classes populars, per a la formació de la ciutadania, per aprofundir la democràcia contra el capitalisme i per lluitar contra la renovada amenaça del feixisme.
