Declaració d’Anticapitalistes davant les amenaces imperialistes d’EEUU contra Veneçuela

Obsessió antichavista d’EUA

Des de l’arribada d’Hugo Chávez al poder el febrer de 1999, com a conclusió de la massiva repolitització viscuda després del Caracazo de 1989 —una potent revolta popular reprimida a sang i foc contra un paquet de mesures neoliberals imposat pel govern de Carlos Andrés Pérez, qui, igual que el dictador tunecí Ben Alí (derrocat per una revolució popular el gener de 2011),  era il·lustre membre de la “Internacional Socialista”, que actualment presideix el president espanyol—, Estats Units està obsessionat amb tornar a controlar el govern, el territori i el poble veneçolà. Per què? Principalment perquè Veneçuela posseeix una de les majors reserves de petroli del món, situades a tocar de les costes estatunidenques. Però potser també perquè Chávez va tornar a parlar de socialisme, va reivindicar al Che Guevara, va mostrar solidaritat amb Cuba, va teixir llaços amb els governs progressistes de la dècada passada per dir no a l’ALCA, revifant als pobles llatinoamericans l’esperança que era possible una política redistributiva i la resistència als dictats imperialistes després de la dècada perduda dels anys noranta.

A partir de la mort de Chávez, les pressions per derrocar el “chavisme” no van cessar. Entre les debilitats i la progressiva degeneració d’un govern que no va saber o no va voler continuar el camí iniciat per Chávez i la derrota dels processos progressistes a la regió, la Casa Blanca sap que aquest és un moment ideal per acabar d’enterrar els somnis revolucionaris.

En el seu primer mandat, Trump ja va recolzar l’intent de cop d’Estat d’un diputat feixista com Guaidó el 2019 (que va fracassar, entre altres raons, perquè va ser elegit a dit per Trump sense comptar amb el suport de les oligarquies locals, malgrat el recolzament de la “democràtica” Unió Europea al cop). L’any següent, va intentar un nou cop des de Colòmbia: l’anomenada Operació Gedeón, que havien de consumar grups paramilitars.

A la desastrosa situació econòmica i social que travessa el poble veneçolà s’hi va sumar el juliol passat un innegable marc repressiu i enormes sospites de frau en les eleccions presidencials. Això va permetre que la pressió interna i la bastida mediàtica internacional generessin un fort repudi cap a la figura de Maduro, a qui insistentment anomenen dictador (mentre Trump es proclama “rei” dels Estats Units sense aixecar ampolles en la “comunitat internacional”), amb l’única finalitat de derrocar el seu govern. No casualment s’ha premiat amb el Nobel de la Pau a María Corina Machado, màxima figura actual de l’oposició veneçolana, que va ser una de les instigadores del cop d’Estat contra Hugo Chávez (amb participació dels serveis secrets espanyols en la segona legislatura d’Aznar, per cert), derrotat per una impressionant resistència popular el 2002. Com que tot això no semblava suficient per al govern estatunidenc, ara juga la carta de la lluita contra el narcotràfic, eina que durant dècades li ha permès controlar les polítiques de Colòmbia, per exemple.

El Govern estatunidenc va afirmar que el seu homòleg veneçolà controlava el Tren d’Aragua, una banda criminal que suposadament estava “envaint” Estats Units. De seguir aquesta lògica fins a les seves últimes conseqüències, Estats Units estaria en estat de guerra amb Veneçuela.

A més d’utilitzar l’exèrcit per transformar la fallida “guerra contra les drogues” en una guerra llisa i planera, la Casa Blanca ha augmentat les tensions amb Veneçuela fins a plantejar un ultimàtum a Maduro —que aquest va rebutjar— perquè abandonés el país a canvi d’immunitat per a ell i la seva família en una trucada telefònica recent,  tal com van revelar alguns mitjans. Durant el primer mandat de Trump, la seva administració va presentar una acusació profundament sospitosa contra Nicolás Maduro per narcotràfic. L’agost passat, Trump va augmentar a 50 milions de dòlars la recompensa per informació que conduís a la seva detenció: el doble de l’ofert en el seu moment per Osama bin Laden.

El Govern de Trump segueix incrementant la pressió sobre Veneçuela i ha augmentat l’activitat militar estatunidenca a tot el Carib. Ha desplegat més de 15.000 soldats a la regió i ha dut a terme atacs aeris contra més de 20 embarcacions, en els quals van morir almenys 83 persones. La Casa Blanca ha justificat aquestes operacions afirmant, sense aportar proves, que perseguien narcotraficants. El 24 de novembre, el Govern de Trump va designar com a organització terrorista estrangera una presumpta agrupació integrada per militars veneçolans coneguda com a “Cártel de los Soles”, al·legant que el seu líder és el president Nicolás Maduro. No es tracta d’una organització real, sinó d’un apel·latiu utilitzat durant anys (fins i tot abans de l’arribada de Chávez al poder) per referir-se a militars suposadament vinculats al narcotràfic. Certament, a Veneçuela, com en la majoria dels països, hi ha policies i militars corruptes, però no hi ha dubte que l’anomenat “Cártel de los Soles” no és una organització real.

Si al segle XX la intervenció imperialista a Amèrica Llatina es va justificar en nom de l’”amenaça comunista”, ara la consigna és la “lluita contra el narcotràfic”: el mateix discurs promogut per la dreta i l’extrema dreta llatinoamericana mitjançant un populisme punitiu que, a través de la por, impulsa l’empresonament massiu de la joventut pobra, com s’ha vist a El Salvador i l’Equador, i legitima massacres policials com les de les faveles de Rio de Janeiro. Sota aquesta justificació, l’extrema dreta s’enforteix i l’imperialisme intenta establir-se de nou a Amèrica Llatina, fabricant proves i contextos que justifiquin una intervenció estrangera.

El Govern de Maduro no té res a veure amb el projecte d’una democràcia socialista. Ha aplicat plans d’ajust neoliberal que han empobrit les classes populars, ha reprimit sectors clau del moviment obrer, ha il·legalitzat al Partit Comunista Veneçolà i a sectors de l’esquerra anticapitalista, i ha buscat refer relacions amb la dreta oligàrquica del país. Tanmateix, independentment de les crítiques al govern, cal oposar-s’hi activament i sense matisos a qualsevol ingerència imperialista, practicant la solidaritat internacionalista amb un país amenaçat per la principal potència global, dirigida per un govern ultradretà. Una intervenció militar a Veneçuela seria una catàstrofe per a tota la regió i una victòria de l’imperialisme i l’extrema dreta a Amèrica Llatina i el món.

Això va més enllà de Veneçuela

Assistim a un augment de les tensions interimperialistes des del 2008. Per il·lustrar-ho, enumerem algunes accions de l’imperialisme durant els últims anys: les intervencions a Líbia i Síria, i l’arribada de dictadures sanguinàries com la d’Al Sisi a Egipte), la provincialització del Sàhara pel Marroc —sancionada per la primera Administració Trump i avui recolzada per la UE, el Govern Sánchez i l’ONU amb la complicitat de Rússia i la Xina—,  el control del Sahel en un nou repartiment extractivista de l’Àfrica, l’expansionisme de l’OTAN cap a l’est d’Europa i la guerra oberta inter-imperialista a Ucraïna provocada per la invasió del règim putinista, el gir militarista de la UE sota la consigna reciclada de la Guerra Freda (“que venen els russos!”), i finalment, el genocidi sionista al gueto de Gaza i l’ofensiva paral·lela per un Gran Israel a Orient Mitjà, amb suport logístic i militar dels Estats Units i Regne Unit, i la complicitat de la resta de potències globals. Ara, l’Administració Trump vol recentrar la seva acció en el seu “pati del darrere” i reactivar la doctrina Monroe: “Amèrica per als americans”.

Si bé és difícil preveure les accions de Trump, caracteritzat per la seva inestabilitat psicològica i imprevisibilitat política, la situació recorda l’última intervenció militar directa estatunidenca a la regió: la invasió de Panamà el 1989 per deposar Noriega amb el pretext del narcotràfic. Aquesta invasió, amb matances brutals als barris populars perpetrades pels marines, va confirmar la cèlebre frase de Kissinger: “Ser enemic dels Estats Units és perillós, però ser el seu amic és letal”. Noriega, en els seus temps d’obedient agent de la CIA, va participar en l’entramat del narcotràfic organitzat pels Estats Units des de Colòmbia (que avui s’ha desplaçat al nord de Mèxic amb resultats coneguts) per finançar les guerres contrainsurgents dels anys vuitanta, que van deixar un reguer d’Estats fallits, la barbàrie actual a la regió i el drama de l’emigració massiva cap al nord. La història de Noriega, Sadam Hussein i altres antics aliats caiguts en desgràcia és ben coneguda.

També és inquietant comprovar que l’escalada contra Veneçuela està entrellaçada amb la interferència trumpista a l’Argentina (suport financer a Milei mentre enfonsava milers de funcionaris estatunidencs en la misèria durant dos mesos), Brasil (amenaces aranzelàries i polítiques per l’empresonament de Bolsonaro), Colòmbia, Mèxic, així com amb el recolzament a la dictadura de Bukele i a les mesures repressives i militaritzades contra la rebel·lió juvenil a Perú i Equador. A això se suma la interferència directa en les recents eleccions d’Hondures en suport al candidat més ultradretà.

Per tant, l’amenaça d’invasió i de canvi de règim a Veneçuela s’ha d’entendre com a part d’un intent d’enfortir l’imperialisme estatunidenc i també com a preludi per atacar l’enemic públic número u de Washington a la regió: el que queda de la Revolució Cubana, que, malgrat els seus errors, deformacions burocràtiques i persecució de la dissidència —també la d’esquerres—,  continua sent per a Washington el nexe de tots els “mals” d’Amèrica i el blanc prioritari d’accions contrarevolucionàries i terroristes.Des d’Anticapitalistes cridem a la mobilització unitària més àmplia possible contra els plans d’intervenció de l’imperialisme a Veneçuela.

Yankis fora de Veneçuela! No a la guerra imperialista! Solidaritat amb la classe treballadora veneçolana!