Aquest 2026 la Diada nacional de Catalunya se celebra en un escenari d’auge reaccionari de l’extrema dreta i de retrocés en les aspiracions rupturistes i democratitzadores del cicle anterior, que confrontaven amb l’Estat i el règim del 78.
La defensa de la llengua i la cultura, del teixit social del país i de les estructures populars estan adoptant centralitat en la reivindicació nacional en aquest moment defensiu. La globalització, els atacs de l’Estat i la venda dels barris i el territori al turisme, l’especulació i el capital internacional, estan arraconant la nostra llengua i fent estralls en la vida comunitària.
Mentrestant, en el pla polític, el PSC intenta imposar una imatge de normalitat, de restabliment de l’statu quo després d’una dècada agitada per l’independentisme i els moviments socials contestataris. En aquesta tasca té el suport de bona part de la patronal catalana, que li dona confiança a canvi de l’aplicació de la seva agenda en allò essencial:
– L’aposta pels macroprojectes com l’aeroport o els grans esdeveniments com el Tour de França o la visita del Papa Lleó XIV.
– La pacificació social als barris, amb el reforçament de la policia i una política securitària.
– L’impuls per una reindustrialització catalana pintada de progressista i modernitzadora, però que té al centre la militarització, la destrucció del territori i les empreses tecnològiques privades.
A més, la plena sintonia amb el govern de l’Estat també és un pilar central en el projecte de Salvador Illa: sense els gestos de Pedro Sánchez cap a Catalunya i el suport del seu govern a la Generalitat, no seria viable la política d’aparent pacificació del PSC.
Però només cal passejar-se pels carrers, pels centres de treball, de salut, i per les escoles del nostre país per desmuntar aquesta fal·làcia d’estabilitat. A Catalunya els serveis públics segueixen agonitzant després d’anys de retallades, com ha denunciat la comunitat educativa en un curs de lluita històric, així com el personal sanitari. Els desnonaments segueixen tenint lloc cada dia, visibles i invisibles, mentre cada cop més gent pateix per pagar el lloguer i arribar a final de més. El mal funcionament de Rodalies segueix amargant el dia a dia a milers de persones de classe treballadora. I el nostre territori segueix cremant i patint sequeres i temporals cada cop més extrems i imprevisibles.
Cal assenyalar també que el PSC tampoc està frenant l’ascens de l’extrema dreta i l’onada reaccionària. El racisme, la lgtbifòbia, l’antifeminisme, segueixen estenent-se per casa nostra, mentre els partits d’extrema dreta, catalans o espanyols, amenacen amb rècords electorals a les enquestes. Davant d’això, el PSC, malgrat la retòrica progressista, adopta la seva agenda en aspectes com la mal-entesa seguretat i migració, entre d’altres.
Davant d’un govern que força a qualsevol preu una falsa normalitat, de l’avenç de l’extrema dreta i de la minorització de la llengua i la cultura popular, cal enfortir l’autoorganització independent de la classe treballadora. Hem de reforçar els moviments antagonistes amb el projecte de restauració del PSC; hem d’enfortir els espais i moviments amplis que defensen l’autodeterminació, la sobirania popular i la democràcia; hem de plantar cara als discursos racistes i xenòfobs que pretenen dividir la classe treballadora, i unir-la fent del català la llengua comuna. En definitiva, hem de bastir un horitzó d’alliberament nacional anticapitalista i ecosocialista que superi les crisis que enfrontem.
