Res de nou sota el sol

L’estiu encara no ha començat i les notícies sobre la cruesa de salts de qualitat i quantitat de la crisi ecològica es troben en primera plana. Les onades de calor assolen Catalunya, el conjunt de la Península Ibèrica i la regió Mediterrània un any més. Al mateix temps, s’han detectat múltiples incendis els darrers dies que, per sort, fins ara es troben controlats. I actualment 36 comarques catalanes es troben en alerta.

Res d’això és una novetat per a ningú. Els episodis de calor extrema, els incendis de sisena generació, les nits tropicals o les sequeres extremes, no són catàstrofes aleatòries i imprevisibles: són les conseqüències del model productiu capitalista. Fa dècades que en coneixem les seves conseqüències: la destrucció de territoris sencers, el desplaçament forçat de comunitats, la crema sense fi de combustibles fòssils i la privatització de tot allò que necessitem per viure. Fa anys que, estiu rere estiu, en patim els seus impactes.

Amb tot, la dinàmica voraç del mode de producció no s’atura. Governs i institucions segueixen regant amb milers de milions la indústria fòssil i el sector armamentístic. Es tiren endavant macroprojectes com ports, aeroports i autopistes que multiplicaran les emissions que causen l’escalfament global. Se subvencionen sectors com el turisme i la indústria càrnica, intensius en consum d’aigua, mentre la petita pagesia s’ofega i la vida a les grans ciutats esdevé encara més difícil.

Tampoc la prevenció no sembla generar urgència. De nou, milers de treballadores ens veiem obligades a treballar en condicions infrahumanes. Qui treballa al camp sota un sol abrasador molt sovint en condicions irregulars, qui cuida quan l’Estat de Benestar no hi és ni se l’espera, qui posa el cos sota el sol perquè la indústria del totxo no s’aturi, qui viu en territoris trinxats, abandonats i sacrificats pels interessos de la patronal, segueixen exposades als impactes de la crisi ecològica perquè no s’aturi la roda del benefici. I no han faltat les advertències els darrers anys, que hem hagut de lamentar morts de treballadores per onades de calor. Una realitat que constitueix autèntics atemptats patronals, que en la majoria dels casos queden impunes. 

Aquests impactes, evidentment, tenen un biaix de classe, gènere, raça i geografia. Les persones migrants fora del mercat laboral regular, les qui assumeixen les tasques de reproducció social, les persones grans que viuen soles, les qui habiten territoris de sacrifici i racisme ambiental, les treballadores de sectors més precaris… Totes elles són les qui el capital posa a primera línia dels impactes de la crisi ecològica. 

La falta de planificació davant la crisi ecològica no es deu a la mala voluntat o la negligència d’un o altre govern. No es deu a la maldat d’un o altre empresari. És la conseqüència lògica d’un sistema que posa el benefici econòmic d’uns pocs per davant de la salut, el benestar i la vida de la majoria. És per això que la classe treballadora tenim el deure d’organitzar-nos per aixecar una alternativa ecosocialista al caos capitalista. 

Hem d’avançar en la construcció d’un poder sindical que deixi clar que la classe treballadora no posarà la seva vida en joc per sostenir un sistema que viu d’esquenes a i en contra d’ella. Hem de traçar les línies d’un programa ecosocialista que faci possible una transició energètica ràpida, justa i democràtica cap a les energies renovables; que dugui a terme una política d’ordenació territorial sostenible i equilibrada; que reforci els serveis públics i el transport públic de la classe treballadora; que promogui una reconversió industrial que desmantelli els sectors més contaminants i destructius, com armamentístic, la indústria fòssil i les càrniques, sense que es perdi un sol lloc de feina.

Cal fer de cada conflicte social, polític i sindical –des de l’ampliació de l’aeroport, el Quart Cinturó i ICL, a cada mort en els llocs de treball, a cada incendi per abandonament forestal– una llavor per a la construcció d’una organització ecosocialista de totes les explotades i oprimides. Una tasca que ens cal fer des de ja perquè les conseqüències no siguin ni tan tràgiques ni tan despolititzadores. 

  • Climatització de les aules i de tots els equipaments públics. No volem forns públics: fem de cada espai municipal i públic refugis climàtics als barris per combatre les onades de calor.
  • Reducció de la jornada laboral i suspensió en hores de calor extrema, sense pèrdua salarial. És treballar per viure, no morir per treballar: calen més inspeccions de treball i sancions a qui posa el lucre per davant de les nostres vides.
  • Menys turistificació, més piscines, arbres, parcs i fonts d’aigua a tots els barris i municipis. La millor recepta contra l’aïllament de les onades de calor és més comunitat: socialitzem les piscines privades!
  • Prevenir per evitar, millor que apagar. No és menys bosc el que cal; necessitem condicions dignes tot l’any per bombers forestals i serveis d’emergència, i treballar per endreçar i fer més mosaic en el paisatge dels nostres boscos.
  • Una transició energètica ràpida, justa i democràtica cap a les energies renovables, adequada a les necessitats i la realitat material del territori.
  • Política d’ordenació territorial sostenible i equilibrada: no som un aparador, som una terra viva i mereixem que totes les que l’habitem tinguem els nostres drets garantits.
  • Reforç dels serveis públics i el transport públic: més inversió, més proximitat, més qualitat, menys llistes d’espera.
  • Garantir que el parc d’habitatge de Catalunya tingui condicions d’habitabilitat tot l’any: ni forns, ni congeladors. Expropiem els pisos, adaptem-los per viure i no sobreviure!
  • Reconversió industrial: desmantellament la indústria fòssil, nuclear, i les càrniques, conservant tots els llocs de feina en sectors sostenibles. Frenem tota proposta de desenvolupament del sector armamentístic i tota col·laboració amb la maquinària de la guerra.
  • Regularització administrativa de totes les persones migrants: cap persona és il·legal. Defensem el dret a la mobilitat amb tots els drets per a totes les persones.
  • Comunalitzacions de les terres sota el jou de l’agroindústria ecocida, per a llançar localment les autonomies alimentàries agroecològiques, de manera urgent.
  • Per un alleujament de la densitat de les ciutats i recamperolització de les àrees rurals i sector primari.