Aquest 25 de novembre les dades sobre violències masclistes tornen a ser esgarrifoses i venen acompanyades d’una onada reaccionària que, per una banda, ha assenyalat el feminisme com un dels seus principals enemic i que sembla cobrar més força a escala internacional i, per tant, profundament racista, que necessita seguir jerarquitzen quines vides valen més i quines mereixen drets, utilitzant la por i la criminalització per dividir-nos.
Fa uns anys ens enfrontàvem a l’avançament de les denuncies falses i la negació de les violències masclistes d’un sector que se sentia amenaçat per avenços del feminisme. Avui ens enfrontem a l’auge dels discursos que reforcen rols de gènere tradicionals, on s’esbossa una feminitat i masculinitat plenes d’estereotips, sempre cis i hetero, que legitima la desigualtat i sostenen les violències masclistes. Ens trobem també amb un feminisme de dretes que es construeix des del privilegi, que ignora allò estructural que rere la pretesa llibertat i mèrit individual, que no reconeix el fet que, perquè algunes trenquin el sostre de vidre, altres escombrem els trossos fent-nos càrrec de les cures i tasques domèstiques.
Tracten d’imposar un model de feminitat domesticada i maternitat idealitzada, que connecten amb la necessitat de seguretat econòmica i afectiva, oferint una sortida a l’explotació capitalista a través de la família i els valors tradicionals –caient en els mateixos errors que ens han portat fins a la crisi actual. Així, es confon una sana nostàlgia per formes de vida comunitàries que el neoliberalisme ha arrasat amb una volta cap el passat on ressones els ecos d’un temps anterior al que no volem tornar (per exemple, el cas de les tradwives i l’ideal de mestressa de casa dels 50 o de la Sección Femenina de La Falange en el nostre cas). Un discurs que, a més a més, es nodreix d’una retòrica racista i islamòfoba que instrumentalitza els “drets de les dones” per atacar a dones musulmanes, reduint-les només a la seva forma de vestir, negant-les com a subjectes polítics i utilitzant-les com excusa per reforçar polítiques racistes i repressives.
Aquesta onada reaccionària continua i aprofundeix les polítiques de privatització, on el cas d’Andalusia mereix una menció apart, que no només evidencia les conseqüències de la privatització sinó que també deixa entreveure com funciona el sistema sanitari d’acord a un model masculí com a norma. Que les retallades i la privatització hagi afectat a les àrees com el diagnòstic precoç del càncer de mama no és casualitat: és fruit d’una lògica que històricament ha desatès a les particularitats del cos de les dones, menyspreen símptomes, necessitats i patologies pròpies.
El sistema tracta de fer-nos creure que aquesta desigualtat és natural i immutable per tal que ens mantinguem tal i com estem, d’aquí la necessitat de perpetuar aquests rols, aquests discursos, la transfòbia, etc., i que aquestes prenguin forma no només d’agressions i assassinat, sinó d’una major precarietat en els sectors lligats a les cures –reforçant la idea que el rol i tasca principal de les dones també en el mercat laboral és el treball reproductiu i no el de proveir. Això se li suma l’ús del racisme com a eina política per justifica aquesta precarietat e sectors concrets i dividir a les treballadores, dificultant la solidaritat entre elles.
La tendència al punitivisme és un element clau d’aquesta onada reaccionària. El punitivisme apareix com la resposta fàcil, prometent seguretat i ordre que es tradueix en més càstigs, més control i més presó sense canviar les condicions materials que fan que la violència existeixi. A més, colpeja amb major duresa a les persones racialitzades i precàries, alimentant la repressió i legitimant el paper de l’Estat que castiga però no protegeix. La prevenció, les polítiques que vagin allò estructural així com una transformació radical de l’aparell judicial que trenqui amb el règim del 78 implica posar en el centre les vides així com una aposta per la justícia reparadora.
La sortida a tot això no és perpetuar aquests rols, estigmatitzar a les “males” dones, perseguir a qui no encaixa en la norma, o endurir el codi penal, sinó organitzar-nos. Des de la nostra diversitat, apostant per la unitat, per enterrar juntes aquesta onada reaccionària.
Si es necessari mirar enrere és per veure el futur i aprendre de qui ja va lluitar per trencar amb el sistema que ens roba el temps i la vida, i que ens imposa normes de gènere que ens encorseten i de les que treuen redit. Són aquests aprenentatges, aquestes lluites, per les que el 25 de novembre és una data simbòlica per a nosaltres, per les que van lluitar contra dictadures, i per les que van agafar el relleu any rere any. Aquest 25 de novembre reivindiquem aquest feminisme que va ser capaç de fer de la nit i la festa un camp de batalla on l’autodefensa era una proposta de canvi comunitària basada en la prevenció, en crear consciència social; que proposava molt més que una reforma del codi penal per fer front a la violència sexual; que ha batallat colze a colze amb les trans, ahir i avui; que es reconeix en la lluita contra el racisme i les polítiques migratòries així com contra la islamofòbia, que entén que portar o no vel com a dret a decidir sobre el propi cos, i a vestir o expressar la teva identitat cultural i/o religiosa; que fa seva la lluita de les treballadores seuals i dels sectors més precaritzats i invisibles; que s’ha mobilitzat pels serveis públics i per l’habitatge; que s’ha solidaritzat amb la lluita del poble palestí; que es defineix com antipunitivista, transfeminista, antiracista i internacionalista, perquè aquest és el feminisme capaç de plantar cara a l’onada reaccionària, de trencar amb un sistema que ens explota.
