Avui Pedro Sánchez ha anunciat una sèrie de mesures que afecten l’Estat genocida d’Israel. Després de desenes de milers de morts i d’una pressió social creixent, el govern progressista es veu obligat a adoptar una sèrie de mesures contra Israel. En aquest sentit, l’anunci de l’embargament d’armes és una resposta davant l’enorme pressió del moviment popular, i de les milers de persones que ens hem mobilitzat als carrers aquests anys. És fonamental que l’embargament d’armes sigui total, incloent-hi importacions, exportacions i trànsits. A més, ha d’aplicar-se de manera retroactiva sense indemnitzacions i estendre’s tant a la contractació pública com privada, present i futura. Han de rescindir-se de manera definitiva els 46 contractes vigents amb empreses d’armament israelians, les seves filials a l’Estat espanyol i aquelles companyies espanyoles que produeixen material de defensa en virtut d’acords de transferència tecnològica o certificació de la indústria militar israeliana.
Lluny de ser un punt d’arribada, ha de ser el punt de partida per a enfortir el moviment, començant per exercir el paper de fiscalització activa de l’anunciat. Massa vegades aquest govern ha anunciat a so de bombo i platerets mesures que no s’han concretat finalment, i és el nostre deure aprendre de l’experiència per a avançar sense pausa.
No obstant això, també és significatiu el que el govern espanyol deixa fora d’aquest paquet de mesures. No hi ha una ruptura de relacions amb Israel, ni sancions a les empreses que participen en la colonització, ni sancions efectives contra l’estat sionista. Això enllaça amb el relat de l’executiu de Sánchez, que reconeix a l’estat sionista com un ens legítim del que caldria corregir-ne els excessos, tractant de tornar a la situació anterior. La mal anomenada “solució dels dos Estats” s’ha revelat com un fracàs absolut, la utilitat real del qual es redueix a un joc diplomàtic sense efectes reals i que només busca enfortir el col·laboracionisme amb un “sionisme sense excessos”.
Amb tot, el govern de l’Estat espanyol no és l’únic que ha de moure fitxa per aturar les atrocitats. La Generalitat de Catalunya i alguns dels principals ajuntaments del país, malgrat els gestos, no han interromput la majoria de les relacions amb el sionisme. Sense anar més lluny, encara no s’ha desplegat en cap dels seus punts la resolució aprovada el 24 de juliol al Parlament de Catalunya, que instava al trencament absolut de relacions institucionals, la prohibició de contractació empresarial i a impedir el trànsit d’armes per Israel a través del Port de Barcelona, entre d’altres.
El moviment pro-palestí ha de continuar enfortint-se des de la independència política i estenent les seves demandes i la mobilització, perquè hem demostrat que funciona, i que anem adquirint la força per a obligar els còmplices a moure’s. Es tracta de construir un moviment internacionalista i anti-imperialista que freni el genocidi i acompanyi fins al final al poble palestí en la seva lluita per la descolonització, i per una Palestina lliure des del riu fins a la mar.
Tampoc podem oblidar la repressió que pateixen els militants que donen la cara als carrers. Exigim la fi de la repressió, la derogació de la llei mordassa i que no hi hagi cap multa i sanció.
És el moment d’escalar la mobilització. No frenar cap iniciativa, des de la flotilla i la Volta Ciclista, fins a les mobilitzacions en els barris i centres de treball, incorporant a cada vegada més sectors. La pròxima mobilització estatal del 4 i 5 d’octubre convocada per la RESCOP ha de suposar un nou salt per al moviment pro-palestí, generant una nova acumulació de força que ens permeti fer possible el que avui ens venen com a impossible.
