[Comunicat d’Anticapitalistes]
Dilluns passat, tota la Península Ibèrica es va quedar sense electricitat d’un moment per a un altre. Les causes que van generar l’oscil·lació de la xarxa elèctrica encara són desconegudes, i hem de rebutjar qualsevol desinformació i oportunisme sobre aquest tema. En aquest sentit, la classe treballadora, a través de les seves organitzacions sindicals i socials, ha de tenir dret a participar en la recerca de les causes del succés. No obstant això, la dimensió política de l’esdeveniment va més enllà de les causes concretes. La discussió pública generada arran de l’apagada tindrà conseqüències a curt i mitjà termini. Per això volem destacar quatre elements en conflicte.
1. Ni les nuclears ni els combustibles fòssils ens aporten seguretat. Rebutgem frontalment qualsevol aposta per impulsar de nou les centrals nuclears i les centrals tèrmiques. La nuclear depèn de l’extracció d’urani, suposa un risc continu i ens lliga a la gestió indefinida de residus nuclears. A més, en el cas de l’apagada: les centrals nuclears van ser les primeres a desconnectar i van empitjorar la situació. Les centrals tèrmiques generen dependència cap a l’extracció i importació de gas i ens condueixen cap a la devastació climàtica. L’únic camí que hem de recórrer és cap a un sistema elèctric 100% renovable que expulsi els combustibles fòssils i faciliti una transició energètica de la resta de sectors, com la indústria i el transport. Això suposa reptes addicionals per a la gestió de la xarxa elèctrica, però existeixen solucions suficients per a abordar-los.
2. La transició energètica és urgent i el lucre privat suposa un obstacle. El nostre sistema elèctric es va privatitzar a través de diferents reformes entre 1988 i 1998, i això té greus conseqüències sobre la transició energètica. Això va dividir la generació, transport, distribució i comercialització de l’electricitat, obrint les portes a una iniciativa privada fragmentada i descoordinada. L’operador del sistema elèctric (REE) està a mans del capital privat en un 80% i, malgrat el 20% de participació pública, el seu comportament està orientat a maximitzar el repartiment de dividends. Això dificulta que es desenvolupin les inversions necessàries per a avançar cap a un sistema elèctric 100% renovable. La generació segueix dominada per l’oligopoli elèctric i el desenvolupament de renovables es guia per la maximització de beneficis. Això implica que la instal·lació es realitzi de manera desordenada, prioritzant les ubicacions amb menor cost, de manera agressiva sobre el territori, generant un malestar legítim al seu pas, i enfronant-se si es redueix l’expectativa de benefici. Les xarxes de distribució en mans de les empreses privades de l’oligopoli elèctric impliquen una falta d’inversió i manteniment, i la comercialització privatitzada impedeix la garantia d’accés a un subministrament bàsic d’electricitat, generant al seu pas més de 7.000 morts per pobresa energètica a l’any. En conjunt, un sistema elèctric privatitzat suposa un obstacle d’escala, velocitat i coordinació per a desenvolupar la urgent transició energètica.
3. La transició energètica també requereix altres transformacions sociopolítiques. Més enllà del sistema elèctric, l’abandonament dels combustibles fòssils requereix transformacions molt més profundes. Això implica batalles polítiques enormes, orientades a aconseguir una reducció de la demanda energètica a través de la rehabilitació energètica d’habitatges, la reducció de la dependència cap al vehicle privat i l’ampliació massiva del transport públic, o la transformació estructural de la indústria cap a la satisfacció de les necessitats socials. Cap d’aquestes transformacions estan garantides, i sense elles no serà possible una transició energètica. Per això hem d’impulsar les lluites i conflictes que avancin en cadascun d’aquests àmbits.
4. No hi ha temps a perdre, necessitem planificació i propietat pública. La urgent transició energètica exigeix que ens alliberem de la propietat privada que obstaculitza i alenteix les transformacions necessàries del sistema elèctric i de molts altres sectors. Mentre les elèctriques pasten beneficis milionaris cada any, queda encara moltíssim camí per recórrer. Necessitem major capacitat de planificació i coordinació, i això no és possible mentre aquestes empreses prioritzen el repartiment de dividends. De la mateixa manera, l’actual ús de la participació pública en companyies com a REE no suposa una diferència en el seu comportament empresarial. Per això hem d’afirmar amb rotunditat la necessària socialització del conjunt del sistema elèctric. La propietat pública és una condició necessària per a prendre el control de la transició energètica i garantir la planificació. Aquesta propietat pública ha de servir com a palanca per a ampliar la participació democràtica de les persones treballadores i els territoris afectats, i per a impulsar la resta de transformacions sociopolítiques que redueixin la demanda energètica.
En resum, la discussió pública posterior a l’apagada no pot limitar-se a les causes tècniques, ha d’anar a l’arrel política i econòmica, plantejant la disputa entorn d’una transició ecosocialista amb planificació democràtica. És obvi que els governs capitalistes no impulsaran transformacions en aquest sentit. El seu objectiu és garantir el benefici privat, fins i tot a costa d’invertir recursos públics per a això. Per a alterar aquesta lògica, necessitem un moviment polític de la classe treballadora que lluiti de forma organitzada per a millores aquí i ara, però que també apunt cap a la constitució d’una altra mena d’Estat, capaç d’afrontar els grans reptes que tenim per davant com a societat. Si la classe dirigent ha apostat pel pla de rearmament, l’aposta de les classes treballadores ha de ser per una transició ecosocialista que reorganitzi l’ús dels recursos i proposi una altra manera d’estar en el món.
En aquest moment, això es concreta en dues consignes:
Per l’expropiació de les elèctriques!
Planificació i propietat pública per a la transició energètica!