21 de març 2025 | Comunicat confederal d’Anticapitalistas
Els tambors de guerra generen ja un soroll eixordador. Governs, empreses i mitjans de comunicació repeteixen a l’uníson consignes bel·líques que recorden al turbulent inici del segle XX. Defensar a Europa, defensar els seus valors, impulsar la indústria militar i, fins i tot, recuperar el servei militar obligatori. Europa està en perill, està sola davant un món hostil i ha de rearmar-se. Bufen vents foscos i tòxics, que arrossegaran qualsevol perspectiva d’emancipació.
No hem de deixar que la propaganda emboiri la nostra visió. Ens criden en les oïdes que tot és culpa de Trump i Putin, que els Estats Units ha abandonat a Europa i Rússia té ànsies expansionistes. No obstant això, els passadissos de Brussel·les es van omplir de lobbistes de la indústria militar molt abans que ocorreguessin els últims esdeveniments. L’Estratègia Industrial Europea de Defensa es va aprovar en 2024, donant un creixent suport financer a la indústria militar. L’Estat espanyol ha augmentat la seva despesa militar oficial en més d’un 60% durant els últims cinc anys, és a dir, sota governs progressistes: primer PSOE-Unides Podem i ara PSOE-Sumar. En 2023, les principals indústries armamentístiques de l’Estat espanyol van declarar augments significatius dels seus beneficis. L’arribada al govern de Trump únicament ha accelerat unes tendències i uns plans que ja estaven dibuixats. El pla ReArm Europe no emergeix com un xampinyó en el bosc, han estat molts els interessos que li han donat forma.
Hem d’entendre aquesta “era del rearmament” dins d’una lluita geopolítica i geoeconòmica en el desordre global. Diverses dècades d’estancament econòmic fan que la competència mundial sigui cada vegada més violenta, i augmentin les lluites de suma zero. Cada bloc regional intenta mantenir la seva posició en el mercat mundial a costa d’altres països. Això es tradueix en noves guerres comercials i nous repartiments territorials. I se li suma una llarga llista de tractats de lliure comerç per a assegurar el subministrament de matèries primeres, inversions massives en infraestructures energètiques fòssils i acords migratoris que reforcen la necropolítica. Que els canons no ens impedeixin veure el bosc.
L’imperialisme mai s’ha anat, però avui torna amb més força. El declivi econòmic dels Estats Units augmenta la seva agressivitat. Mentre prepara la guerra contra la Xina, negocia amb Rússia el repartiment de les zones d’influència. En aquest sentit, la política de la UE respon a l’interès de la classe dominant. Per a millorar la seva posició relativa en la competència internacional ha tirat per la borda fins i tot la seva xerrameca sobre la transició ecològica o els drets humans. L’oligarquia burgesa europea i les seves multinacionals realitzen els seus guanys sobre la base d’explotar la força de treball que, en els últims anys, ha vist retrocedir les seves conquestes i està sent precaritzada mentre els seus drets sindicals i socials són posats en qüestió i sotmesa a polítiques austeritàries, especialment les i els treballadors migrants procedents de països extracomunitaris, cosa que significa que augmenti la taxa d’explotació. Al mateix temps que, per a imposar els seus objectius les polítiques dels països de la UE recorren a retallar importants drets humans, democràtics i socials.
El rearmament i impuls de la indústria i el comerç d’armes a la UE té com a objectiu rellançar el PIB dels països membre i recuperar la taxa de beneficis de les empreses i inversors. Aquest rearmament es dona a l’una, i no pot ser d’una altra forma, de l’enfortiment de noves polítiques d’endeutament que preludien a mitjà termini un nou cicle d’austeritat, generant un imaginari col·lectiu d’una Europa amenaçada que ha de respondre sota els vells paràmetres de la “unitat patriòtica”. La UE -i amb ella el nostre govern de “progrés” que s’alinea amb la dreta representada per Von der Leyen, Macron, Merz o Mark Rutte, – respon als problemes amb la mateixa lògica imperialista que els Estats Units, la Xina o Rússia. Els conflictes geopolítics estan motivats per l’acaparament o repartiment dels recursos naturals i l’apropiació del valor creat per la força de treball a escala mundial.
La pintin del color que la pintin, la base és sempre la mateixa: l’Europa del capital, l’Europa fortalesa, l’Europa colonial i racista. Presentar la retòrica bel·licista en nom de la pau i la democràcia no sols és repugnant, sinó que també és profundament funcional a un projecte polític que reforça aquesta Europa dels mercats, colonial, racista i alimenta l’impuls de l’extrema dreta. Es financin com es financin, els plans de rearmament de la Unió Europea només beneficiaran als grans capitalistes, als mercaders de la mort que ja es freguen les mans en veure com augmenta el valor de les seves accions. Es financin com es financin, els plans de rearmament vindran acompanyats d’una limitació dels drets polítics a l’interior dels països. Quina credibilitat té una Unió Europea com a bastió de la democràcia després d’haver estat incapaç de deixar de comerciar armes amb Israel mentre exectua el genocidi del poble palestí?
El govern de PSOE-Sumar ja s’ha sumat a aquests plans. Pedro Sánchez ja ha confirmat a Brussel·les que complirà amb la seva part, que es continuarà augmentant la despesa militar, i que ho farà sense passar pel Congrés. Al seu costat, encara hi ha els qui s’esforcen a assenyalar els detalls, a intentar negociar el dotzè apartat, en què ens oblidem de quin és el titular. Tots ells no sols són còmplices del que està passant, són culpables. Utilitzen la por a la dreta per a imposar els plans de l’Europa del capital, per a obrir passo a un règim de guerra que preludia la barbàrie. És igual si entra en competència o no amb la despesa social, és igual com es financi, el que importa és el rumb en el qual ens situa obeir als tambors de guerra. Qualsevol àpex de xovinisme europeu i qualsevol justificació del rearmament és una defensa de l’imperialisme. I serà la classe treballadora qui posi els morts si la guerra arriba.
Enfront d’això, és necessària una oposició intransigent. Hem d’organitzar-nos des de baix, als carrers i en els centres de treball per a frenar aquesta dinàmica. Hem de rebutjar i confrontar totes les dinàmiques destructives en les quals ens tanca el capitalisme. No n’hi ha prou amb votacions simbòliques en el parlament: no es pot estar “parcialment” en contra de la dinàmica de militarització. La necropolítica de fronteres, el caos climàtic i la militarització avancen en paral·lel, preparant a les societats per a la guerra i la destrucció de la vida en el planeta. El benefici capitalista és el que es troba darrere de totes elles i els seus propagandistes són els qui s’esforcen per ocultar-ho.
Hem de reaccionar. És urgent impulsar la mobilització unitària contra la militarització i deixar clar que no acceptarem aquesta política. Hem de fer-ho des d’un punt de vista internacionalista i a escala internacional, sense oblidar-nos mai de la solidaritat anticolonial amb lluites com la del poble palestí enfront del genocidi sionista. És obvi que la classe dominant no té un altre pla que accelerar les crisis obertes: un projecte basat a invertir en “mitjans de destrucció” de la vida i del planeta, per a defensar els interessos de les elits. És necessari organitzar una confrontació sota un programa ecosocialista, que faci front als seus plans de rearmament i lluiti en tots els àmbits contra l’Europa del capital.