El primer de maig, el dia internacional de les treballadores, arriba aquest 2019 marcat de forma inequívoca pel centenari d’un dels hites històrics del moviment obrer català: la vaga de la Canadenca. L’autoorganització i la mobilització de desenes de milers de persones en una vaga de més 40 jornades van aconseguir la jornada de 8 hores, l’alliberament de les milers de detingudes durant el conflicte, la readmissió de les acomiadades o pujades de sou, entre d’altres reivindicacions. Ho van fer en un context de forta repressió i militarització del sector elèctric on s’havia iniciat la vaga i des d’on es va extendre a tota la ciutat de Barcelona i d’altres ciutats catalanes. Aquelles treballadores ja havien protagonitzat l’intent de vaga general revolucionària del 1917, la vaga de dones contra la carestia de la vida del 18 o el Congrés Obrer de Sants. La primera guerra mundial havia omplert les butxaques de la burgesia, però l’explotació i la precarietat anaven cada cop a més en una olla a pressió que va acabar esclatant. Però no es pot entendre aquella victòria del sindicalisme sense la profunda reorganització prèvia que havia fet aparèixer com a principal creació el Sindicat Únic d’Indústria. També van jugar un paper clau la Caixa de resistència i l’extensió social del conflicte molt més enllà de les parets de l’empresa “Riegos y Fuerzas del Ebro”.
100 anys després la lluita de la Canadenca ha envellit de manera envejable. Encara avui l’autoorganització, el conflicte, la solidaritat i la capacitat de sostenir les vagues amb caixes de resistència continuen sent l’única garantia de les treballadores per defensar-se dels abusos patronals i per conquerir nous drets. Per això, un segle després continua sent una necessitat imperativa la unitat d’acció del sindicalisme de classe, combatiu i democràtic per aconseguir victòries per les classes populars. De la mateixa manera, ho és trobar les formes d’adaptar-nos a un mercat de treball terciaritzat, d’alta temporalitat i amb milions de persones que alternen atur i feines precàries.
Actualment, ens trobem en un moment de recomposició del moviment obrer després de dures dècades de letargia del sindicalisme de concertació, deslocalitzacions i d’acumular contrareformes de tot tipus. A més, la fragmentació de les forces sindicals de base és un obstacle a superar juntes per ser més fortes. No obstant això, en el que portem de 2019 hem vist lluites de tots els colors. El més destacat és que per segon any consecutiu la vaga general feminista ha irromput amb força contra el capitalisme i el patriarcat. Com ha succeït tantes altres vegades en la història de les classes populars, la vaga feminista ha suposat de nou un assaig de formes de lluita en tots els terrenys, com el de cures, més enllà de l’estrictament laboral.
El 2019 va començar amb la victòria de la vaga indefinida a Cacaolat a Santa Coloma de Gramenet. Tot un exemple de com socialitzar un conflicte. La plantilla de Gallina Blanca a Sant Joan Despí també ha sostingut un conflicte de llarga duració i amb una vaga indefinida que, tot I que s’ha tancat amb un acord agredolç, ha representat una lluita encarnissada contra el tancament de la planta que servirà de referència. Els darrers mesos les treballadores del sector públic, especialment de la sanitat i l’educació, han lluitat per millorar les seves condicions laborals i uns serveis públics en col·lapse després de quasi 10 anys de retallades. Igualment la plantilla del Metro de Barcelona està protagonitzant una lluita important per salvaguardar la salut front l’amiant.
A més, es constata l’existència de tot un arxipèlag d’experiències sindicals que s’enfronten al “capitalisme de plataforma” i les externalitzacions. Aquestes col·lectius han demostrat els darrers anys ser un puntal per la reorganització de la nostra classe. Parlem, per exemple, de les Kellys, els riders o el sector del taxi. El sindicalisme social en torn l’habitatge és un fenòmen consolidat, en creixement i que aborda un Congrés unitari en els propers mesos. No podem oblidar la lluita del moviment per les pensions públiques dignes i moltes altres que omplen de dignitat els carrers dia rere dia. A més, hem de cel·lebrar diverses iniciatives de suport i coordinació entre totes aquestes lluites i moltes de les esmentades abans. El suport mutu i les reivindicacions comunes són la via a aprofundir per anar composant un bloc de classe capaç de liderar transformacions socials profundes.
Estem enmig d’una onada d’EROs a grans empreses (CaixaBank, Nissan o DIA, per exemple) que augura un nou atac contra les nostres condicions de vida quan encara no hem recuperat ni els minsos nivells de drets socials i laborals previs a la crisi del 2008. No hi ha cap dubte que haurem d’organitzar una resistència unitària contra aquests nous atacs que pivoti en torn al conflicte il’autoorganització. Però, les lluites defensives estan abocades al fracàs si no avancem en construir una alternativa integral de societat on les vides humanes estiguin al centre. Cridem a mobilitzar-nos el primer de maig amb totes les lluites de la classe treballadora al centre i amb un programa anticapitalista que doni resposta a l’atur i la precarietat.
