Aquest 25 de Novembre ve marcat per la situació de crisi sanitària, social i econòmica de la covid-19. La pandèmia mundial ha posat en evidència les costures d’un sistema capitalista, patriarcal i racista que atempta contra la reproducció de la vida, que desmantella, precaritza i privatitza allò públic i les cures. La covid-19 sí que entén de classes i de gènere. La desigualtat és violència i ambdues s’aguditzen en les crisis. Som les més precàries, les racialitzades i migrants, les trans, les més exposades a aquestes violències, cada dia i encara més en cada crisi.
La covid-19 ha desplaçat la urgència de l’atenció a les víctimes de violències masclistes. Si l’atenció a les víctimes ja era insuficient, la crisi sanitària encara complica més la necessitat d’oferir allotjament, protecció i acompanyament a les víctimes, independentment del seu passaport o de si tenen o no papers. El sistema va deixar soles, tancades a casa amb els seus maltractadors, a milers de dones. El mes d’abril de 2020, en ple confinament, les trucades al 016 van augmentar un 60% respecte de l’abril de 2019. La xifra encara és més esfereïdora sabent que conviure vint-i-quatre hores amb el teu maltractador fa gairebé impossible trucar sense que et vegi o et senti. Des del moviment feminista es va posar l’accent en la necessitat de cuidar-nos, d’estar atentes, de no deixar soles a les nostres veïnes. És fonamental contra les violències masclistes i contra les desigualtats que les sostenen construir llaços, construir comunitat.
La crisi provocada per la covid-19 ha tornat a invisibilitzar el nostre treball i a tancar-nos en els rols de gènere. Som nosaltres les qui hem pres les mesures per a cuidar: deixant els nostres treballs, reduint les nostres jornades, precarizando el nostre salari i les nostres condicions laborals. La nova normalitat reforça la vella normalitat: reforça la idea patriarcal de les dones com a cuidadores principals, “naturals”. Els treballs essencials tornen a ser invisibles, fet que suposa un atac a les conquestes del moviment feminista i a la visibilització de les lluites dels sectors més precaris de les dones.
Juntes entre nosaltres, al carrer, als barris, al moviment, a les assemblees, als nostres treballs, hem après que el feminisme ens fa més fortes, més visibles. No podem permetre que s’imposi la “doctrina del xoc”, aprofitant la pandèmia, hem de seguir organitzades i amb les nostres demandes. Continuem exigint polítiques que posin la vida en el centre enfront d’aquesta crisi sanitària, enfront del canvi climàtic, enfront del capitalisme.
L’enduriment de les lleis no resoldrà el problema de fons. La criminalització, l’estigmatització i la censura de la prostitució o de la pornografia tampoc resoldran els problemes de fons: les desigualtats que només es tallen amb mesures estructurals, garantint salari, ocupació, habitatge, atenció sanitària, educació… i exigint també una educació afectivosexual que se centri en la prevenció i en l’empoderament de les dones com a subjectes de desig i plaer i no com a objectes sexuals per a uns altres, que ens reconegui com a persones amb drets sobre els nostres cossos i les nostres vides, sense subordinar ni el nostre desig ni el nostre temps ni el nostre treball al d’uns altres, i en la qual la responsabilitat contra les violències no recaigui només en les dones.
Ens volen submises i amb por, ens tindran organitzades i desobedients. Juntes som més fortes, juntes responem davant les violències masclistes des de l’autodefensa col·lectiva.
Davant les violències masclistes: resistència col·lectiva, suport mutu i organització feminista.
