Enguany assistim a un 11 de setembre atípic que enceta un curs polític marcat, d’una banda, per la pandèmia i les seves conseqüències -socials, sanitàries, econòmiques- i de l’altra pel fet que ni s’ha resolt el conflicte pel dret a l’autodeterminació del poble català ni ha acabat la repressió judicial per tapar-ho. Quasi tres anys després de l1-O continua havent-hi desenes de preses i exiliades i milers d’encausades. Continua sent necessari doncs treballar pel dret a l’autodeterminació i per l’amnistia, perquè cal superar un estat de les autonomies que ja va néixer esgotat.
El moviment independentista pateix una forta crisi d’orientació: no hi ha hagut ni un balanç conjunt que permeti extreure aprenentatges de l’1O i els lideratges estan esgotats. La hipòtesi “de la llei a la llei”, com la de l’“assalt institucional” que defensava el bloc del canvi, s’ha mostrat fracassada. La delegació en els partits institucionals ha esdevingut una debilitat a l’hora de fer front a l’embat de l’estat.
Només un altíssim grau d’autoorganització popular i capacitat material permetran fer front a la repressió estatal i sostenir en el temps un conflicte dur. Només es pot construir una base popular per a un autèntic desafiament des d’aliances confederals i internacionals fortes entre els impulsos destituents que aspiren a l’autodeterminació, a derrocar el Règim del 78 i la monarquia, a lluitar contra l’austeritat i contra governs autoritaris. Unilateralitat i fraternitat no són excloents, al contrari: és amb actes de desobediència que es podran construir altres relacions entre les diferents realitats de l’estat; i és la fraternitat entre les lluites per les repúbliques el que permetrà generar les aliances entre moviments nacionals, democràtics que evitin l’aïllament del 2017. L’autodeterminació només es podrà dur a terme amb un recolzament popular que sigui capaç de fer front a la repressió de l’estat fruit de les aliances antirègim dins de Catalunya i amb la resta d l’estat.
La Covid només ha estat el detonant d’una crisi econòmica que ja es venia forjant i de la qual havíem estat alertades no tan sols per economistes d’esquerres, sinó fins i tot per organismes oficials com l’FMI. La lluita per la República ha de tenir al centre un programa socioeconòmic antiausteritat clar per a una majoria social prou àmplia i sòlida i ha de treballar per encarar la transició ecològica cap a un model econòmic i de vida conscients dels límits del planeta. Necessitem un republicanisme que no toleri que les grans fortunes utilitzin l’enginyeria fiscal per evitar pagar impostos mentre dia a dia veiem com moltes famílies han d’escollir entre menjar o pagar el seu lloguer; que sigui un fre a les polítiques de retallades del serveis públics i les privatitzacions; que treballi per una societat lliure de tota mena de discriminació i violència contra qualsevol persona per motius del seu origen, sexe, orientació sexual o qualsevol altre motiu. Aspirem a construir una i moltes repúbliques ecosocialistes, lliures, feministes i consciens en combatre l’emergència climàtica.