Hem sortit del 2020 i entrat al 2021 amb un paisatge devastador, especialment per a la classe treballadora. Estem immersos en una autèntica crisi de civilització, és a dir, una crisi de llarg abast on es solapen diferents dimensions: l’evident crisi sanitària global amb més d’un milió de morts, una crisi de cures que s’expressa amb especial cruesa a les residències de gent gran i que demostra la incapacitat de les societats neoliberals de fer-se càrrec de la vida, una greu crisi econòmica i social que només hem vist començar a desenvolupar-se, una crisi dels serveis públics sense capacitat per respondre a una situació excepcional després de dècades de retallades i privatitzacions i una crisi ecològica que explica la proliferació d’epidèmies i malalties infeccioses i també l’enduriment de les condicions climàtiques. Vivim temps de shock, de fragilitat, de por i d’incertesa. Les eleccions autonòmiques arriben en aquest context, però durant la campanya oficial la tàctica i la batalla pels vots deixarà poc espai per debats imprescindibles. Aquest manifest i aquesta campanya volen, al contrari, posar el focus en les tasques de fons.
Els poders econòmics, polítics i mediàtics tracten d’imposar una explicació on “tot anava bé” fins que va irrompre el coronavirus, un mal exogen i imprevisible que va posar el món del revés. Però, la realitat és que el contagi mundial del virus ha catalitzat les fragilitats del sistema i ha posat al descobert el que ja no funcionava, el que ja estava del revés. Les causes i les conseqüències de la pandèmia -així com la seva gestió per parts dels Governs- amaguen aprenentatges possibles o en potència.
En els primers mesos de l’emergència sanitària es parlava de com ho podria canviar tot i d’“una nova normalitat” on “ningú es quedaria enrere”. Es parlava de feines essencials i normalment poc valorades socialment com la de les temporeres, les caixeres dels supermercats, les cuidadores, el personal sanitari, les netejadores… Es discutia també la necessitat de repensar la globalització i el seu model d’hipermobilitat. A casa nostra era imperatiu posar en qüestió la dependència del turisme i la incapacitat del model econòmic i productiu de fer front a les necessitats socials més bàsiques. Es donava per fet que l’espai públic no tornaria a ser el mateix, que la mobilitat deixaria d’omplir les nostres vides de fum i, fins i tot, que la interrupció abrupta de l’activitat econòmica i social tindria un impacte positiu en el medi ambient. El trasbals de la pandèmia ens obligava a repensar radicalment els fonaments de la societat.
Però, per què aquests aprenentatges no es materialitzen i continuen sent només una possibiliat? Perquè la realitat social i política mai canvia sola, ni els virus poden substituir l’acció col·lectiva de les persones per generar canvis profunds i duradors. Sense organització des de baix i sense lluita col·lectiva les nostres condicions de vida només poden empitjorar en moments com l’actual. A cada nova “onada” de contagis hem vist com continuaven els acomiadaments, els ERTOs, els desnonaments… com cada vegada hi ha més treballadores al límit sense rebre ingressos i endeutant-se. Com les condicions de les “treballadores essencials” són fins i tot pitjors i es troben exhaustes. Malgrat tothom reconeix la importància del sistema sanitari, no s’han fet millores substantives de la seva capacitat per combatre el virus ni per reduir les llistes d’espera d’altres problemes de salut i malalties, la sanitat segueix patint les conseqüències d’unes retallades que ara per ara ningú sembla tenir la intenció de revertir. La contaminació ja ha tornat als nivells previs al confinament i la depredació del planeta avança imparable malgrat es pregoni l’emergència climàtica.
Sense canvis de fons, la via de resoldre les crisis que té el sistema capitalista és sempre la mateixa: més desigualtats, més explotació i més autoritarisme. L’obscenitat del sistema ens deixa dades com que les 50 persones més riques del món s’han enriquit durant el 2020 en 640.000 milions d’euros, és a dir, una quantitat pràcticament equivalent als Fons Europeus de Reconstrucció per als propers anys. A més, aquests fons europeus es sotmeten als interessos de les empreses transnacionals (impuls del capitalisme verd i digitalització) i aniran a parar a mans de l’IBEX 35 per millorar els seus beneficis. Els fons aniran lligats a noves reformes neoliberals del sistema públic de pensions, les condicions de les treballadores, etc. Estem vivint un rescat empresarial a la vegada que es deixa caure en la pobresa a milions de persones i no s’actua sobre les causes de la pandèmia ni les debilitats que ha deixat en evidencia.
Davant un panorama com aquest és imprescindible activar el fre d’emergència per evitar que el capitalisme ens arrosegui per una successió de crisis. Necessitem canviar de rumb i bastir esperança. Tot i les dificultats, no és moment deixar-se emportar per les distopies i el pessimisme. És un repte majúscul, però podem donar-li la volta al funcionament del sistema i construir un futur desitjable i possible en comú. Per abordar les diferents crisis és necessari portar a la pràctica idees que en els darrers mesos han esdevingut de sentit comú. Començant per una consigna que implica moltes propostes: “treballar menys, treballar totes, produir el necessari, redistribuir-ho tot”, és a dir, repartir els treballs (remunerats i no remunerats) i la riquesa que actualment acaparen poques mans, amb mesures com la implantació de la jornada laboral màxima de 30 hores sense reducció de salaris.
És urgent desenvolupar una transició ecosocial justa i reforçar uns serveis 100% públics que cobreixin realment les necessitats socials i a la vegada ens preparin pels impactes presents i futurs de la crisi ecològica. Fer una societat més forta i justa pels canvis que obligatòriament arribaran i per abordar els mals que ja són aquí. Per fer-ho cal democratitzar el conjunt de l’economia i disposar de tots els recursos que generem col·lectivament per transformar el model productiu amb una planificació i direcció sotmesa a l’interès general. Òbviament aquest gir implica canviar les regles del joc i posar al centre la seguretat de la gent treballadora enlloc dels beneficis privats. Per tant, suposa disciplinar els poders econòmics que avui sotmeten les nostres vides a la seva ànsia de guanyar més i més diners. Implica tenir sobirania col·lectiva sobre tots els sectors estratègics i, en conseqüència, ens obliga també a pensar una nova estratègia per acabar amb el règim del 78 i fer l’autodeterminació una realitat.
Un programa de sortida de la crisi a favor de les classes populars amb més justícia social, més igualtat i més llibertat és possible amb una condició: canviar dràsticament l’actual relació de forces entre la classe dominant i les desposseïdes. No és una tasca fàcil ni per la que serveixin receptes màgiques, però tenim la certesa que només pot dur-se a terme amb organització col·lectiva. Les forces polítiques i socials que lluitem per l’emancipació de la gent treballadora hem de sortir del shock, dialogar entre diferents tradicions i cultures polítiques, explorar noves vies per guanyar un futur millor. A més, per una tasca tan enorme tothom és necessari: qui ja forma part d’una lluita i qui encara no. Les persones que no es resignen a aquest present de precarietat i desigualtat, que s’indignen amb les injustícies i que desitgen un canvi radical han de fer el pas a organitzar-se col·lectivament perquè només compartint els neguits podem plantar cara a la incertesa.
Des d’Anticapitalistes amb la campanya “Canviem de rumb: expropiem-los!” volem aportar propostes programàtiques contra el mantra del “no hi ha alternatives” neoliberal, generar espais de debat i reflexió per contribuir a traçar un camí diferent des de les forces anticapitalistes i els moviments socials i animar a prendre partit, activar-se i organtizar-se a qui creieu, com nosaltres, que no podem seguir més temps en el rumb actual.
