[Comunicat d’Anticapitalistes]
La segona onada de la Covid-19 a Europa és una realitat contrastada, la situació epidemiològica és greu i és evident que cal prendre mesures per frenar la pandèmia, salvar vides i evitar un nou col·lapse sanitari, del qual ens trobem a prop.
Malgrat compartir la necessitat de restriccions contundents a activitats que puguin ser un vector de contagi i fomentar la distància física i la profilaxis, des d’Anticapitalistes volem compartir una sèrie de propostes i valoracions davant l’aprovació d’un nou estat d’alarma i d’un toc de queda nocturn:
1. Les mesures aplicades fins al moment en aquest nou rebrot són ineficients i el camí no passa per seguir sumant limitacions als drets civils -com el dret a manifestació- a cop de titular i espectacle mediàtic. Cada dia que passa és temps perdut per invertir els recursos que des del març sabem que són necessaris per fer front al coronavirus. No obstant això, sembla que les administracions fan cas omís a les lliçons de 7 mesos de gestió de la pandèmia i a l’evidència científica que es va acumulant.
2. Un Estat d’alarma d’una durada de 6 mesos que limita la mobilitat i la quantitat de gent que es pot reunir és un enorme perill de retrocés en drets civils i llibertats, tal com hem vist en els darrers mesos. L’Estat d’alarma permetria també intervenir la riquesa de les elits, el patrimoni i els sectors estratègics, però això no està sobre la taula pel Govern. A més, el toc de queda nocturn és una mesura poc justificada, amb una lògica de control social i que pot derivar en la criminalització de sectors socials que es troben en situació d’exclusió. Des de l’administració s’insiteix en estigmatitzar la utilització de l’espai públic i l’activitat a l’aire lliure quan tota l’evidència indica que el risc de contagi és molt menor que en els espais tancats i la malaltia avança ara principalment entre les edats laborals.
3. L’objectiu primordial hauria de ser millorar la capacitat d’un sistema sanitari mermat per dècades de retallades i privatitzacions. És urgent intervenir els recursos de la sanitat privada i invertir suficientment en la sanitat pública. La prioritat és reforçar els centres d’Atenció Primària per atendre amb garanties i pal·liar l’actual saturació. De la mateixa manera, s’han de reforçar els sistemes de rastreigs amb contractació pública. Per garantir el dret a la salut per tothom cal un Sistema Nacional de Salut 100% públic com exigeixen els moviments per una salut universal.
4. La inversió pública també és urgent en altres aspectes. Són necessàries: a) la reducció de les ràtios als centres educatius, b) l’augment de la freqüència del transport públic per fer-lo segur, c) el reforç de la Inspecció laboral per garantir que es compleixen els protocols sanitaris als centres de treball, d) el control públic directe de les residències de gent gran o e) el reforç del Servei d’Atenció Domiciliària per poder fer un seguiment efectiu de les persones grans que viuen soles.
5. Perquè les mesures sanitàries siguin efectives s’ha d’actuar sobre els determinants socials de la malaltia i un pla específic pels sectors més precaris i vulnerables. En aquest sentit, és imprescindible l’augment de la dotació dels serveis socials i una correcta garantia habitacional per a tothom en condicions salubres i segures, començant per la paralització real de tots els desnonaments. Tancar-se a casa té conseqüències molt diferents segons quin tipus d’habitatge, de família i de grup de convivència es té i, a més, agreuja els casos de violències masclistes si no hi ha una intervenció correcta. Passa el mateix en limitar l’ús dels espais públics oberts. Aquestes mesures limitadores poden tenir conseqüències devastadores per a la salut col·lectiva.
6. Les mesures han d’actuar també sobre la greu crisi econòmica i social. Fins al moment la inversió en ajudes directes derivades de la pandèmia per part de l’Estat espanyol ha estat tan sols del 3’6% del PIB. En canvi, la mitjana d’Europa és el triple i l’Estat espanyol està per darrere d’Itàlia (5,1%), França (6,2%), Regne Unit (9,2%) o Alemanya (14,4%). Aquesta manca d’inversió és encara més greu si tenim en compte que l’Estat espanyol és un dels que té pitjor pronòstic econòmic. No només és important quant s’inverteix, sinó a què es destina. La norma dels diferents governs està sent practicar un rescat empresarial indiscriminat i algunes mesures pal·liatives.
7. Per superar aquesta pandèmia sense enviar milions de persones a la pobresa i l’exclusió social és imprescindible incorporar una planificació econòmica a mig termini. Hi ha treballadores, autònomes i Pimes que no podran desenvolupar la seva activitat amb normalitat fins que el virus estigui controlat. Pretendre que es reactivi l’activitat sense seguretat com demanen els lobbis patronals és contraproduent i una ficció. La solució passa per repartir renda amb fiscalitat a les grans fortunes i empreses i perquè l’economia rendista deixi de cobrar com si res estigués passant.
Un factor clau per garantir el distanciament és assegurar la subsistència a totes les persones obligades a deixar de treballar, sigui per un brot o per restriccions. Per aquest motiu, i després del fracàs de l’IMV s’evidencia que cal assegurar ingressos garantint el cobrament puntual dels ERTEs i amb una Renda Bàsica d’Emergència que arribi també a les persones que viuen de feines informals i prohibir – de veritat- els acomiadaments a empreses amb beneficis. Perquè això arribi a tothom és imprescindible la regularització de les persones migrants.
9. En conclusió, la pandèmia es combat amb inversió, lideratge i planificació en lloc de carregar contra la població i culpabilitzar-la, com si fos una qüestió exclusivament de responsabilitat individual i apel·lant a la disciplina social. Un toc de queda és una privació de la llibertat poc justificada quan l’activitat està ja limitada a aquelles hores amb múltiples restriccions. Aquest fet i les limitacions de mobilitat per si soles contra el virus són a més perilloses, ja que es tracta de mesures percebudes com a arbitràries i que reforcen la idea que la via és la vigilància i el control. L’espectacle amb mesures restrictives es fa servir per tapar la desinversió i la manca de mesures reals que ens reforcin des d’allò col·lectiu i comú.