Declaració d’Anticapitalistas.
El poderós i, per a alguns, inesperat moviment de pensionistes és una expressió del malestar de fons existent per les retallades en despesa i inversió social des de 2010 i la seva prolongació després de l’inici de la mal anomenada recuperació econòmica. L’augment del PIB no suposa una redistribució justa de la riquesa, sinó la continuació d’un repartiment desigual. El moviment de pensionistes posa en evidència la decepció d’amplis sectors de la societat amb les promeses incomplertes del PP i el desgast accelerat del seu discurs autocomplaent i enganyós. La recuperació ha arribat als beneficis, però no a salaris i pensions.
Una dimensió important que ha posat de relleu el moviment de pensionistes és la bretxa de les pensions entre homes i dones, atès que aquestes, malgrat la seva contribució a les cures i a la producció o no han cotitzat per no haver tingut lloc de treball assalariat, o han tingut remuneracions més baixes que els homes pel mateix treball o moltes han contribuït a l’economia familiar en el camp sense haver tingut ni la consideració de jornaleres ni haver governat les seves explotacions. Per aquest motiu veurem com, després del recent èxit de l’impressionant 8 M, es pot establir una nova aliança entre el moviment feminista i les jubilades. També ha evidenciat que la qüestió de les pensions no és només un assumpte de les i els actuals pensionistes sinó també dels qui avui treballen o busquen treball. Dit d’una altra manera, amb la lluita pels seus drets, defensen els drets del conjunt.
La protestes de pensionistes han suposat el retorn, després d’anys de profunda desmobilització sindical – excepte exemplars lluites d’empresa aïllades i en gran part al marge de les direccions majoritàries – de les millors tradicions del moviment obrer arreu de l’Estat a través de la generació que va conquerir amb les seves lluites durant dècades les llibertats polítiques, els drets socials i sindicals i l’assoliment del que s’ha conegut com a estat del benestar: ensenyament i sanitat pública, salaris i pensions dignes i protecció de la dependència.
La importància política del moviment de pensionistes radica en la seva impugnació global, en la seva esmena a la totalitat a la lògica de l’austeritarisme, però també de l’increment de les despeses militars, del rescat a la banca i les autopistes i a les polítiques laborals neoliberals. El moviment de pensionistes ha denunciat les post-veritats (mentides en llengua vulgar) del govern del PP, de Ciutadans i dels economistes de l’Ibex 35 i de l’OCDE: el percentatge de la despesa pública en pensions sobre el PIB a l’Estat és inferior al de França, Alemanya i Itàlia; que les taxes de reemplaçament (ràtio pensió /salari) es calculen sobre salaris molt baixos; que hi ha pensions per sota del salari mínim interprofessional i que segons els plans del PP continuaran decreixent; i que és fals que les pensions no puguin créixer amb l’IPC per evitar l’empobriment. Del que té por el PP, com la resta dels partits, és l’impacte electoral que pogués tenir en aquest sector de la població en el proper cicle electoral, d’aquí els nervis, els anuncis demagògics, etc. D’aquí també les declaracions que intenten paralitzar i atemorir a la població.
Defensem el present i el futur
El sistema de pensions públic és viable i sostenible. La burgesia està interessada a impulsar fons de pensions privats per trobar nous nínxols de mercat i saqueig de les classes treballadores. Fons que en molts casos han significat la ruïna de pensionistes per fallida, trobem els exemples tant a Xile com laboratori gràcies a la dictadura pinochetista de les polítiques neoliberals dels Chicago Boys durant dècades o Regne Unit bressol dels atacs contra la societat de la nefasta Margaret Tatcher.
Enfront de la idea d’augment de l’edat de jubilació, contra tota lògica humana, cal enfortir la idea d’augment dels drets del temps d’oci i gaudi. Enfront de la idea que l’envelliment i el descens dels naixements de la població autòctona impedeixen un sistema viable de pensions públiques, cal dir que la solució és la cooperació de les i els treballadors nascuts aquí amb els nous sectors de les classes treballadores nascuts en altres terres, acabant amb les polítiques immigratòries discriminatòries. I, per descomptat, afavorir la lliure decisió de la maternitat mitjançant mesures efectives que permetin de manera efectiva la conciliació.
El sistema públic de pensions és viable i sostenible perquè el dèficit de la Seguretat Social i l’esgotament del Fons de Reserva de les pensions és producte de les decisions polítiques que han dut – mitjançant la Reforma Laboral – al descens dels salaris i per tant a l’aportació al sistema, a la persistència de l’atur, a l’augment del treball precari i desregulat, a l’augment del nombre de persones que treballen com a falses autònomes per imperatiu empresarial i també al descens del nombre de joves que s’incorporen a la cadena productiva amb el que s’agreuja la qüestió. Al mateix temps s’han malgastat els diners públics i continua una política fiscal regressiva, en favor dels guanys empresarials i anti-social que impedeix obtenir la recaptació necessària per satisfer les necessitats pressupostàries de la ciutadania.
Les mesures necessàries
Els objectius mínims que hem de fixar-nos són la derogació de les reformes de pensions de 2011 i 2013 i evitar l’augment de l’edat de jubilació, fixació de la les pensions mínimes contributives en el salari mínim -que haurà d’incrementar-se fins als 1.000 euros- i les no contributives com a mínim al 75% del mateix.
El Pacte de Toledo és una eina obsoleta i una màquina paralitzada per defensar el poder adquisitiu de les pensions. És necessari impulsar reformes de fons a les fonts de finançament per reposar les arques saquejades per polítiques del PP. Cal acabar amb les reduccions d’exoneracions i bonificacions a les quotes patronals a la Seguretat Social. Cal pressupostar pensions en marc general de la fiscalitat perquè totes les fonts contribueixin, tots els impostos serveixin per finançar les pensions i no solament les quotes. Cal treure les pensions no contributives de les arques de la Seguretat Social i que vagin directament a Pressupostos Generals de l’Estat.
A la vegada és necessari l’augment del salari mínim per sobre dels pactat per CCOO i UGT, augmentar l’ocupació mitjançant la reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals, i el creixement futur de salaris i pensions com a mínim al compàs de l’IPC i també multiplicar la inversió i despesa públics generadors d’ocupació. I adoptar mesures extraordinàries per fomentar l’ocupació juvenil. És clar que això comportarà derogar la Reforma Laboral i impulsar una negociació col·lectiva que possibiliti la recuperació dels salaris al nivell anterior de la crisi i impedir la bretxa salarial de gènere.
Recolzem el moviment de pensionistes, la unitat d’acció sindical sobre objectius clars que defensin els seus interessos i l’extensió de l’organització del moviment de pensionistes als barris mitjançant la creació d’organismes unitaris de base pluralistes. La nostra perspectiva és crear un ampli moviment social amb els sindicats i més enllà dels sindicats, mitjançant l’establiment d’àmplies aliances socials que contribueixin a la mobilització del conjunt de la ciutadania.