1. Ens trobem en un context de repressió i persecució a les forces i elements dissidents a l’ordre del règim. Des de fa setmanes encadenem casos i casos que atempten a les llibertats civils, d’expressió i manifestació a Catalunya i arreu de l’Estat. Es tracta d’un gir que no només protagonitza l’executiu de Rajoy, sinó l’entramat mediàtic, polític, judicial i policial del règim. Un clar intent de suturar la crisi de règim oberta el 2011 cercant un tancament regressiu de retrocés en drets democràtics fonamentals que afecten al conjunt de la població.
2. Un gir repressiu que en el cas de Catalunya a més d’afectar a càrrecs electes i ex-diputat/des empresonats o a l’exili, aquests darrers dies ha posat al focus en els CDR. Veïns i veïnes, activistes, que les darreres setmanes en el marc d’accions de desobediència civil s’han vist reprimits pels mossos d’esquadra i sent objecte d’una campanya mediàtica tractant de demonitzar la protesta per, finalment, obrir una nova investigació. Aprofitem per enviar tota la nostra solidaritat i escalf a totes aquelles que estan sent objecte d’investigacions o processos judicials que l’únic objectiu que tenen és el d‘atemoritzar.
3. Precisament, l’amenaça de nous processos repressius i judicials és l’espasa de Dàmocles que recau en els debats sobre la investidura que hem presenciat aquests mesos. En aquest context, és cabdal defensar que l’independentisme va guanyar les eleccions del 21D i que s’ha de garantir el dret a presentar una investidura lluny de les amenaces dels poders judicials, mediàtics i polítics del règim. Defensar el dret a sotmetre’s a investidura també dels qui no són els nostres candidats és una posició democràtica bàsica i de principis.
4. L’octubre català va ser una lliçó d’empoderament popular, d’autoorganització, de desobediència civil i de democràcia amb pocs precedents recents. Del 20 de setembre al 3 d’octubre vam veure com s’expressava un subjecte que anava més enllà de l’independentisme de l’última dècada. La proclamació simbòlica de la República al formular-se sense un pla concret per sostenir el conflicte ni una perspectiva estratègica de fons, així com la imposició de les eleccions del 21D via 155 no van permetre donar cos a aquest subjecte. L’octubre català, amb totes les potencialitats, va expressar dues debilitats que hem de ser capaces d’abordar: la necessitat d’ampliar majories i les limitacions materials per mantenir un desafiament sostingut en el temps. És en base a aquest doble balanç de potencialitats i debilitats que s’ha de rearmar un horitzó estratègic i ser capaces de posar la mirada també en el mig plaç.
5. Si realment es vol que el sobiranisme amplii les majories cal un canvi de paradigma en el qual la lluita per les conquestes socials no sigui un mer apèndix, sinó que es situï en el centre d’un pla per la conquesta material i concreta de sobiranies. Un canvi de paradigma que permeti organitzar també a bona part de les classes populars de Catalunya que es mantenen alienes a l’independentisme i que millori la correlació de forces de les esquerres, així com facilitar l’entesa entre independentistes i partidaris del dret a decidir. Cal madurar un programa social i econòmic que sigui capaç de resoldre les debilitats expressades en el post-1O i que alhora faci front a la precarietat de les classes populars i a les polítiques d’austeritat.
6. Reorientar i entomar les debilitats, però, no vol dir assumir una via de tornada a la «normalitat», com tampoc un bloqueig que pot abocar-nos al desgast o a la impotència; sinó entomar el repte de forçar a l’Estat a acabar amb la causa judicial i a reconèixer el dret a l’autodeterminació de Catalunya. I per a aquest repte caldrà mantenir la tensió destituent-constituent; alimentar la mobilització popular ampliant-la i buscant donar cos al que es va expressar l’1O i el 3O; estimular els vincles amb totes les aliades d’arreu de l’Estat i internacionals evitant l’aïllament que busca la repressió del règim; i saber articular dialècticament el combat per una República catalana i el combat per la caiguda del règim del 78 en el conjunt de l’Estat.