Les properes setmanes enfrontem una convocatòria anticipada d’eleccions a Catalunya que finalment se celebraran enmig del pic de contagis i saturació de centres de la tercera onada de la pandèmia. No és cap secret que els interessos partidistes i de fraccions del règim han passat per sobre de la salut pública forçant una convocatòria que pot vulnerar els drets democràtics i posar en risc la salut pública. I, de nou, s’imposa per la via de la judicialització de la política. Ara bé, el Govern català per la seva banda, a més d’emparar-se en un decret jurídicament dèbil, ha estat el darrer any endarrerint les eleccions i calculant-ne la seva celebració des d’una visió totalment partidista.
En aquest punt cal constatar que s’esgota una legislatura fallida, tancada per la via de la repressió de l’estat. Considerem que es tracta d’una legislatura fallida ja que no ha permès reorganitzar un horitzó de lluita pel sobiranisme que incorporés les lliçons de l’octubre del 2017 i durant la qual s’ha practicat una política de repressió cap a activistes independentistes per part de la mateixa Generalitat. A més, és una altra legislatura perduda des del punt de vista social perquè s’han mantingut unes polítiques neoliberals continuistes, sense revertir les privatitzacions i retallades de fa més d’una dècada que han deixat el sector públic extremadament dèbil. El continuisme neoliberal practicat pel Govern de Junts per Catalunya i ERC ha dut al sistema públic català a una situació de vulnerabilitat encara més severa un cop ha esclatat la crisi sanitària de la pandèmia.
Davant d’aquesta convocatòria, és necessari tornar a denunciar que hi ha prop d’un milió de catalanes a qui el racisme institucional nega els drets civils i polítics més elementals i que no tindran dret a vot. No pot haver-hi eleccions autènticament democràtiques amb la Llei d’Estangeria que exclou de la ciutadania i una Constitució espanyola que nega el dret a vot a qui no tingui la nacionalitat.
Camí esgotat en un espai que ha girat cap al governisme i la institucionalització
Anticapitalistes vam esgotar el nostre camí en el marc de Catalunya En Comú i Podem quan es va consolidar la política d’aliances subalterna al PSC i al PSOE tant d’aquest espai polític com d’Unides Podem en l’àmbit estatal. El gir governista adoptat des del 2016 en endavant per la direcció de Podemos i assumit per la resta de forces ha desnaturalitzat el que era un projecte alternatiu al bipartidisme i al règim. Ara s’assembla massa a l’esquerra institucional a qui venia a impugnar en un primer moment. En Comú Podem en cap cas ha mantingut un perfil diferenciat del projecte estatal, sinó que ha fet seva la política de subordinació al PSOE i al PSC. A Catalunya aquesta orientació es concreta en la seva aposta per un tripartit amb el PSC i ERC i en la incorporació a la seva candidatura de perfils que suposen una aposta evident per la institucionalització.
L’entrada al Govern de l’estat com a soci minoritari del PSOE ha suposat un salt qualitatiu d’aquesta aposta per integrar-se en la gestió i abandonar tota pulsió constituent. Un cop integrats a l’executiu la incapacitat de donar resposta a problemes com l’atur i la precarietat, la pujada de la llum o els desnonaments alimenta el “No es pot”, la desmoralització de les classes populars i el descrèdit de les alternatives al neoliberalisme. Aquest clima d’opinió té un impacte devastador per al conjunt de l’esquerra social, política i sindical, fins i tot per a aquells sectors que ens hem oposat des del principi a la incorporació a un govern amb el socioliberalisme.
La CUP: una candidatura de ruptura, però sense apertura a nous sectors
La candidatura CUP-Un Nou Cicle per Guanyar garanteix l’existència d’una candidatura anticapitalista i de ruptura en aquestes eleccions, fet que valorem positivament. La seva existència contribueix a fer visibles propostes de ruptura amb l’actual marc institucional i amb les polítiques neoliberals. De la mateixa manera, tracta de situar al centre idees com la necessitat d’un pla de xoc per afrontar la crisi de la Covid, transitar cap a un model d’economia planificada i assumir el control dels sectors estratègics.
Tanmateix considerem que és una proposta en excés continuista amb la CUP-CC i candidatures anteriors que no permet fer un salt qualitatiu cap a una reconstrucció més aperturista de l’esquerra alternativa que trenqui els límits del cicle polític anterior i vagi més enllà de l’espai tradicional de l’Esquerra Independentista. Hauria estat positiu un acord electoral més ampli que hagués donat cabuda a d’altres espais amb els quuals compartim un programa anticapitalista, com a pas inicial per anar avançant en la construcció d’un nou instrument de confluència capaç de disputar la majoria social.
Els principals límits que veiem a la proposta de la CUP-UNCpG són, en primer lloc, quees dirigeix només a l’independentisme i no té una política cap a la base social de l’esquerra no independentista, però partidària del dret a decidir. El seu projecte no interpel·la de manera específica a les persones del món dels Comuns crítiques amb la deriva governista del seu espai. Tampoc es dirigeix específicament als sectors de les noves generacions activistes del feminisme i l’ecologisme que no siguin netament independentistes.
Aquesta qüestió entronca amb una altra diferència de tipus estratègic. La proposta política de la CUP per construir una república catalana queda poc lligada amb la necessitat de fer caure el règim del 78 per aconseguir-ho. Tal com es va demostrar l’octubre del 2017, l’èxit de la lluita per l’autodeterminació de Catalunya està connectat a debilitar l’Estat i construir solidaritats al més àmplies possibles. En aquest sentit, s’han fet des de l’espai passos endavant en els darrers temps per teixir unes aliances més sòlides amb sectors rupturistes de la resta de l’Estat espanyol, però encara no integra com una tasca propia impulsar un moviment polític capaç de fer col·lapsar el règim i possibilitar processos constituents.
Finalment, a dia d’avui encara la seva estratègia d’aliances postelectorals no és clara ni tampoc ho és la seva posició davant de la participació en un govern amb ERC i JuntsxCat. Considerem que la política unitària cap a la resta de forces independentistes s’hauria de fer afirmant clarament l’autonomia respecte dels seus projectes institucionals i la seva acció de govern. Una alternativa anticapitalista per ser creïble no pot tenir lligades les mans amb forces que apliquen polítiques neoliberals. De la mateixa manera, ens preocupen alguns pactes municipals des de les eleccions municipals del 2019 que suposen falses dreceres en un context polític extremadament complex i difícil. Un dels punts forts de la CUP fins al moment ha estat la seva capacitat d’aguantar la pressió cap a la institucionalització.
Més enllà del 14F: un nou espai compartit de l’esquerra rupturista i sobiranista
La nostra aposta política és impulsar la reconstrucció d’una esquerra rupturista i sobiranista que vehiculi una alternativa en el camp de la crisi socioeconòmica i de la voluntat d’autodeterminació. Aquest rearmament ha de ser en clau popular, social i de ruptura, superant les estructures preexistents i no permetent que es tanqui l’escletxa oberta en la legitimitat del règim del 78.
Són moltes les tasques urgents que tenim sobre la taula a l’hora de fer una proposta compartida i no les podem desenvolupar totes en aquest comunicat. El principal repte és contribuir a impulsar un bloc històric de les classes populars amb un programa tan radical com els reptes que tenim per davant: des de la crisi ecològica fins a la reordenació del capitalisme neoliberal després del coronavirus.
Dins d’aquesta reconstrucció cal aprendre dels errors comesos per part de l’esquerra amb una evolució institucionalista i lògiques de suport a governs que avalen polítiques socioliberals, abandonant tot projecte de ruptura i pulsió constituent. És imprescindible una estratègia que no estigui tancada en unes institucions que no són les nostres i que construeixi pacientment una nova institucionalitat amb objectius de transformació anticapitalista.
Necessitem eines construïdes des de l’arrelament, amb criteris de democràcia, pluralitat política i apertura al teixit social i de moviment dels seus territoris. Candidatures feministes, que apostin per la transformació social i amb un programa de ruptura a l’alçada de la crisi civilitzatòria.
També cal ser crític amb plantejaments estratègics que no siguin capaços de dirigir-se a tota la base social de l’esquerra, a la independentista i a la no independentista. Sempre hem considerat que una transformació social a Catalunya havia d’ensamblar ambdues voluntats expressades de forma massiva des de 2011, el 15M i el seu llegat i el procés independentista, clau per iniciar un procés constituent per una república catalana. És fonamental vincular la defensa de la sobirania de Catalunya amb la lluita contra l’austeritat i la precarietat, única manera d’ampliar majories i avançar en una transformació social real. En aquest sentit, tenim un exemple recent en la defensa de les lleis catalanes impulsades pel moviment d’habitatge (el decret 17/2019 i la llei de regulació) davant l’atac per part del Partit Popular i del Tribunal Constitucional.
Cal una proposta política que permeti teixir aliances, d’una banda, amb sectors i moviments socials que han vist part de les seves esperances i esforços quedar orfes a causa de la derrota del cicle que va obrir el 15M. I d’altra banda amb sectors sobiranistes i independentistes, uns crítics amb certes posicions davant el referèndum de l’1O i altres esgotats dels jocs d’equilibri entre implementisme i autonomisme. Però, també incorporar tota una generació activista que no s’ha vinculat amb els projectes polítics previs i que han sentit en el floreig de moviments com el feminista o el moviment juvenil contra el canvi climàtic la necessitat d’organitzar-se.
El 14F: votem contra l’extrema dreta i el neoliberalisme
La proposta política que creiem que cal encara s’ha de construir i per tant Anticapitalistes hem decidit no participar en cap candidatura en aquestes eleccions. Som conscients que existeix un malestar legítim de molta gent pel descrèdit de la política i el desencant amb les diferents forces polítiques, fet que encara posa més de manifest la necessitat de construir un nou instrument polític. Tot i així, pensem que és necessari combatre l’apatia i que s’ha de votar perquè ens juguem molt en aquestes eleccions.
En primer lloc, les enquestes apunten a l’entrada amb força de Vox. Malgrat el Partit Popular i Ciutadans comparteixen mesures reaccionàries i discurs d’odi, que un partit clarament d’extrema dreta aconsegueixi representació al Parlament és una notícia pèssima per a les classes populars i un avenç del racisme, el masclisme, l’odi contra les persones LGTBI i l’autoritarisme més explícit.
En segon lloc, les polítiques que s’impulsen des de la Generalitat en un moment clau per traçar la sortida de la crisi tenen un impacte real en les nostres condicions de vida. Si segueixen imposant-se polítiques neoliberals i obviant un pla de xoc social, la gent treballadora de Catalunya continuarem patint la por, la incertesa i la precarietat.
Per últim, els resultats d’aquestes eleccions també determinaran quin paper jugaran els diferents projectes polítics en la reconstrucció de l’esquerra, és a dir, la força que tenen les vies d’integració en el règim i les rupturistes. Per aquests motius, volem demanar el vot per a la candidatura CUP-Un Nou Cicle per Guanyar, que representa una opció anticapitalista i anti-austeritat i orientada a la confrontació amb l’estat.
Alhora volem aprofitar aquestes eleccions per defensar que cal que Canviem de rumb: expropiem-los!, impulsant una campanya en defensa de la democratització de l’economia, la distribució del treball i la riquesa, el reforç dels serveis públics i la introducció de la planificació per garantir les necessitats de la majoria social.